Camí de Sirga (cap I)

Jesús Moncada

Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l'ensulsiada d'escales, trespols, envans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s'esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d'acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l'aire lluminós del matí de primavera.

Anys després, quan la malesa encetada aquell dia del 1970 era memòria llunyana, temps amortallat amb teranyines de boira, una crònica anònima va aplegar un feix de testimonis colpidors sobre l'esdeveniment. El primer des del punt de vista cronològic, tot i que no resultava el més patètic, recollia l'aturada del rellotge del campanar esdevinguda la vigília enmig d'un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors mortoïns i bromalles negres; segons el cronista, l'avaria era una premonició clara del que havia de passar l'endemà, un anunci del final inexorable del vell temps. L'angoixa es feia esborronadora en la descripció, deguda a un altre testimoni, de la nit a què havia donat pas la incertesa del crepuscle: la crònica parlava del silenci espès en els carrers deserts, silenci que volia reflectir el de la gent tancada a casa, pregant perquè no trenqués el dia. Tanmateix, entre les evocacions, la més colpidora era la del retruny sinistre de les onze del matí següent a la Baixada de la Ferradura: segons la crònica, els vilatans van sentir-se sotragats fins al moll de l'os pel començament del desastre.

Certament els testimonis resultaven impressionants. Ara bé, aquesta no era l'única característica que tenien en comú; en compartien una altra, potser insignificant però prou esclaridora del que va passar aquell dia nefast: tots, sense excepció, eren també absolutament falsos.

De bon començament, l'Honorat del Rom, un dels dos apotecaris de la vila, que va sobreviure prou anys als fets per abastar l'aparició de la crònica, aclaria en uns comentaris irònics sobre el document que el rellotge municipal, instal.lat en el campanar de l'església, no s'havia espatllat 1'11 d'abril del 1970. L'andròmina, més vella que els camins i força cascada, es desballestava sovint i no resultava xocant veure'n les agulles immòbils a les quatre esferes; però aquell dia funcionava i, posats a filar prim, només se li podia retreure un avançament de set o vuit minuts respecte de l'hora oficial. Això, segons el farmacèutic, invalidava de mig a mig la suposada premonició dels esdeveniments de l'endemà atribuïda al rellotge i permetia arraconar qualsevol altra especulació sobre el tema.

La qüestió del capvespre tempestuós tampoc no lligava amb els fets. Ningú no discutia que, d'haver-se produït tal com deia la crònica, hauria resultat força adient com a escenografia del preludi del drama. Per desgràcia, fou un crepuscle ensopit, gens comparable ni tan sols a la mitjana dels que gaudia habitualment la vila, per no parlar dels més portentosos, que l'apotecari no es prenia la molèstia ni de citar; aquell va pujar-lo a mig desfer el vent de mar, la garbinada, per la vall de l'Ebre: les seves rojors havien ensangonat sense vigoria els molls, on es podrien a poc a poc les velles naus de la vila, abans d'esllissar-se riu amunt i entenebrir-se a ponent, com qualsevol dels altres, entre lluentors morades i sense més històries.

La nit va resultar gairebé tan anodina com el crepuscle: d'una negror vulgar. Si es deixava de banda la foscúria, sempre un pèl inquietant, res no justificava atribuir-li una tensió inusual, és a dir més intensa que la suportada sense treva per la vila feia força temps, ja empeltada en la vida quotidiana. Des del jutge de pau, decebut sense remei dels encants marcits de la jutgessa, enfeinat a llaurar una cosina del secretari de l'alcaldia amb abornades lentes, vigoroses i profundes, mentre ella es fonia en una ranera agònica sota la taula del jutjat, rebregant amb els malucs el registre de defuncions de la vila, fins al sereno, sempre amunt i avall pels carrers com un sedàs de fleca, els habitants de la població van passar la nit com de costum. Segurament, l'única excepció fou el Pasqual de Serafí: estès de cos present sobre el llit de matrimoni, enmig de la sonsònia enervant del dol familiar, païa la mort que havia anat a sorprendre'l a mitja tarda mentre llegia un diari esportiu a la barberia. Cap cosa extraordinària, perquè la vila disposava de rituals seculars amb què atenuar també la presència de la mort, no va alterar doncs les hores i quan l'alba remuntava l'Ebre i encenia amb lluentors fugisseres el xarol de la gorra, l'acer de la llança i els botons daurats de l'uniforme del sereno, que feia via pel carrer de les Bruixes per anar a gitar-se, la vila dormia assossegadament.

Les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre des dels llaüts amarrats en els molls silenciosos i s'enganxaren lentament a les textures aspres de les cases arraulides al vessant de la serra dominada pel castell. A la claror del dia, sempre li costava penetrar en el garbuix de carrers i carrerons. La població havia viscut prop d'un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d'ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina. A la fi, però, com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra: l'antiga, decrèpita, entranyable i sovint maleïda baluerna va eixir, ocre i negra, de la nit.

Els carrers van començar a omplir-se d'una vida intensa encara que provisional. Ara bé, contràriament al que havien d'afirmar en el futur amb tant dramatisme els testimonis recollits per la crònica, el fet de les onze del matí passà desapercebut quasi a tothom. La vila no quedà en suspens, els cors no deixaren de bategar; el soroll no es va estendre com un redoblament fúnebre per carrers i places, no va ressonar per la vall de l'Ebre ni per la ribera del Segre ni pels molls silenciosos ni per les mines mortes, com un anunci de malesa. Va ser un tro breu en una vila tan acostumada a sentir les barrinades de les mines que no va parar-hi esment.

Escamparen altres falòrnies les quals, curiosament, donat que eren tan falses com les primeres, no foren recollides pel cronista anònim. Tanmateix també formaven part de la teranyina espessa amb què molts vilatans provaven d'ofegar la quera de la mala consciència. En el fons, aquesta era la justificació secreta de la crònica, el que la feia ser acceptada com a bona per la majoria del personal que visqué els esdeveniments.

Perquè, després d'anys i panys de parlar-ne tothora, de bastir-ne mil cabòries, de sentir-ne l'angoixa amb anticipació (al tarot de la vella Caterina apareixien fenòmens estranys, somogudes de l'inframón), vet aquí que, fora de l'Honorat del Rom, l'apotecari, que es trobava dolorosament clavat a la cantonada del carreró de l'Ham amb la Baixada de la Ferradura, ningú no s'adonà del succés. I encara que res no hauria canviat en cas contrari, ja que aleshores el destí era irreversible, anys després, quan el malson sinistre era record polsegós, volva de cendra, alguns vilatans començaren a teixir testimonis apòcrifs a fi de quedar bé davant la història.

Però no tot es trobava a les cròniques ni resultava tan fàcil de rebatre. Feia de mal dir, per exemple, si el Llorenç de Veriu, com afirmava la brama per cafès i tertúlies cantoneres, s'assabentà del succés; uns deien que va acudir a la vila a fi de veure per darrera vegada la casa de la Baixada de la Ferradura, la que havia construït amb les seves pròpies mans, l'any 1936, quan ell i la Carme Castell volien casar-se. Molts preferiren creure que el rumor, si va arribar-li, ja no aconseguí reviscolar les restes del Llorenç, pols inerta i anònima sota la terra llunyana de l'erm de Terol on gairebé trenta anys enrere, durant la guerra civil, l'havia dallat una metralladora feixista.

Els vilatans s'enganyaven en entestar-se a convertir el dia 12 d'abril del 1970 en una data clau del seu drama col·lectiu, de la mateixa manera que s'equivocaven en sentir-se culpables de no haver assistit a l'esdeveniment. La demolició de la casa número 20 de la Baixada de la Ferradura amb què havia començat l'enrunament de la vila -i l'atzar burocràtic va assenyalar aquella com hagués pogut designar qualsevol altra de les que ja eren buides-, no fou més que l'inici de l'últim acte d'un llarguíssim malson. Quan les màquines tibaren les sirgues d'acer lligades als pilans i l'edifici va caure enmig d'un núvol de pols, feia més de tretze anys que la destrucció de la vila havia començat.

Jesús Moncada Camí de Sirga. Edicions La Magrana. (pags 9-14)

Dilluns, 3 d'octubre

L'Status quo de l'Estatut: "Podrán los catalans mostrar resoltament aspiracions particularistes...

Crònica del corresponsal a Madrid de la revista regionalista L'Arch de Sant Martí (Sant Martí de Provençals), publicada a la secció INDUSTRIA CATALANA el 29 de marc de 1885. El corresponsal es fa ressò de les reacció que va generar la presentació del "Memorial de Greuges" o la "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña"(1885). Document adreçat a Alfons XII l´any 1885 per representants d´entitats econòmiques i culturals catalanes i que posava en evidència la insatisfacció de la burgesia catalana pels convenis comercials amb Gran Bretanya i la unificació del dret civil.
La iniciativa va sorgir del Centre Català i es nomenà una Comissió per a redactar-la.
La mort del rei i l´actitud del govern varen frenar les conseqüències d´aquest manifest.


MADRIT, 26 Mars de 1885

Podrán los catalans mostrar resoltament aspiracions particularistas, podrán pera arrivar á donar realitat á aquestas aspiracions cercar prácticas solucions, conservarán ab esmero lo seu idioma, enriquirirán la literatura general ab preciosas obras de sos escriptors mes instruits é inspirats, reconstituhirán la pátria historia, removent los arxius pera desenterrar documents inédits, cantarán en la llengua de'n Aribau, quan del mugró matern la dolsa llet rebia, unirán sos esforsos pera fer renaixer un poble esborrat per la má d'arrogant vencedor extrany del tot á Espanya, que trobà ben sahonat lo terreno per l'absolutisme pera completar la obra de destrucció, á fi d'assegurar lo domini de Castella, pero no's podrá dir may en veritat qu'han emprés la reconstitució de la sempre benvolguda pàtria per propi impuls, no, hi van forsats pels cops incessants de gent que, desde la unió de las duas coronas, han anat perdent follament la grandiosa herencia que generacions valerosas y fortas acumularen una y altra joya durant lo curs de molts sigles.

No hi ha mes que veure lo que passa aqui en la capital d'Espanya; desde'ls carlins fins als mes cantonals tots rebutjan ab indignació la forma ab que's presentan las queixas y reclamacions de Catalunya, y á la vegada sense reparar ab la contradicció en que cauhen, mantenen la diferenciació, quan los diputats y senadors diuhen que ho son de la nació, responen airats los altres que solzament ho son de Catalunya; no val res que protestin una y altra volta que defensan la industria espanyola, puig desseguida contestan los castellans que no's tracta mes que de la industria catalana, tampoch te mes válua que manifesten al pretendre salvar de la uniformisació las institucions del dret civil, que parlan al mateix temps en favor de las provincias que no's regeixen per las de Castella, perque inmediatament se'ls tira en cara que no deuhen invocar institucions de fora de Catalunya per quan dissimulan de semblant manera sas tendencias separatistas. Y no s'esmenti un sol moment la llengua catalana, perque allavors perden los estrebs, ¿qué vol dir aixó de mantenir l'ús d'un dialecte lleig y rústich devan de la magestuosa y sonora llengua castellana? No hi ha res mes ridícul y enutjós que aqueixa pretensió, parlar en llenguatje que desde lo sigle XVI no ha tingut un escriptor de nota y encara qu'avuy hi hagi poetas de gran vol que cantan y escriuhen en catala, aixó es pur arcaisme, pera expressar las ideas modernas, sols se pot fer ab la llengua castellana, y per aqueix estil s'explican los castellans de tots los colors y matissos, lo mateix los politichs que'ls literats, lo mateix los grans que'ls petits, tothom, tothom.

Lo sentit general es mantenir obstinadament la diferenciació quan se tracta de Catalunya, creyent sens dubte, puig entench que no reflexionan, que d'aquest modo obligan als catalans á soportar la unificació.

Mentres que per aquest costat son los castellans furiosos uniformistes, existeix lo particularisme administratiu-económich á les Provincias Vascongadas y també á Navarra, és enfront de las aspiracions de Catalunya, que si s’ho proposa obtindrá á la curta ó a la llarga arribar á un concert análech al d’aquellas, s’observa una marcada tendencia a tranzigir, quan vinguin los vascongats á renovar, per ara, y mentres altra cosa millor no pugan, l’arreglo particularista vigent.

Existeix á Espanya un desitj patriótich d'unirse ab Portugal, per poch que l’assumpto s'encamini, se veu la necessitat de resoldre'l puig la nació está manca, y la unió de las duas s'imposa, pero no es mes qu'un desitj, ningú dona cap pas pera realisarlo, puig d'altre modo s'abandonaria lo cami que conduheix a la uniformitat del convent ó del quartel y se seguiria lo que condueheix a la varietat, favorintse allavors les aspiracions de Catalunya, ab la qual s'obtindria acallar lo recel de los portuguesos, y se'ls atrauria pera facilitar la generosa obra de la unió de tots los habitants de la Península Ibérica.

Lo moviment comensat no pot tornar enrera, cada dia se manifetarán mes vivament las diferencias que existeixen y han existit en tot temps entre'ls castellans y'ls catalans, sos interessos per motius fondos que tenen llur arrel en l'historia no s'han armonisat, aixó s'ha pogut fer y no s'ha fet. Deu fassi que la discussió no prenga lo caracter de conflicte, pero es convenient que Catalunya se previnga si no vol ésser novament derrotada y vensuda y rebre humiliada una vegada pera a sempre las lleys del vencedor, que la experiencia ha demostrat plenament que son sa ruina y perdició.

No apartin los ulls los catalans de lo que aqui's comensa a dir respecte al sistema parlamentari, pera portar á la opinió del pais lo convenciment que es dolent y conven reformarlo organisant la monarquia a la prusiana y ab l'objecte de donar grandesa y poderio á la nació, empleant medis de forsa, y deixar pera altres temps lo trevall de perfeccionar las institucions politicas modernas avuy á Espanya de sobras desacreditadas. FIDEL. (Avelí Brunet)

Nota: He mantingut l'ortografia de l'original (anterior a la normativització del català), però he corregit la puntuació per facilitar la comprensió del text)

Dilluns, 3 d'octubre

Pallassos i monstres (fragment)


Pallassos i monstres (La història tragicòmica de 8 dictadors africans) és un assaig d'Albert Sànchez Pinyol sobre 8 dictadors africans: Idi Amin Dada, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Keko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macias i Obiang. Uns mostres. Uns montres fills de pares ben coneguts: els europeus. Com diu l'autor al final del llibre: "Els europeus hem abraçat la idea democràtica. No calia expandir-la, només aplicar-nos-la. Per desgràcia, Europa ha dirigit la seva pròpia història a sabotejar constantment i conscientment els principis que l'inspiren. Si Europa hagués estat digna del seu propi missatge, els monstres que hem retratat no haurien existit mai. Però aquest és un fet prou revelador. Potser l'autèntic horror no habita en el cor de les tenebres, sinó en les tenebres del nostre cor".


Pallassos i monstres

MOBUTU SESE SEKO i la cova de lladres (Fragment).

La biografia de Joseph -Désiré Mobutu no és gens notable. Educat en una institució catòlica, ben aviat es va allistar a l'exèrcit colonial. A diferència d'altres dictadors, però, no va combatre mai, sinó que va ser destinat a una oficina comptable. Vet aquí el punt clau en la trajectòria vital del jove sergent. La ciència econòmica hauria de dedicar intenses recerques a aquesta oficineta militar. No sabem quines lliçons concretes va aportar a Mobutu, però devien ser pura màgia perquè una dècada després ja era l'home més ric del continent africà.

Fora d'aquesta màgica oficineta, els seus primers anys de vida professional no van tenir la menor originalitat. Gràcies a una barreja d'oportunisme i cinisme, sobretot cinisme, Mobutu va assolir el poder al turbulent Zaire dels anys seixanta. La recepta que va seguir era simplíssima: agafa els diners... i que corrin! En efecte, uns corrien per ser els primers d'abraçar-lo i els altres, per fugir d'ell. Els francesos, els belgues i els nord-americans corrien perquè els concedís explotacions mineres; l'oposició corria per escapar de la seva policia. Davant de les masses es va presentar com el patriota que restaura l'ordre. (Curiós patriotisme, per cert, el d'un militar que per suprimir l'oposició armada no va dubtar a contractar mercenaris estrangers.)

Però Mobutu mai no va oferir la imatge del típic carnisser africà. Amb el seu barret de pell de lleopard, les ulleres fosques i el bastó d'ivori, Mobutu es va passejar per tot el planeta amb una aura que fluctuava entre allò paternal i allò pintoresc. La seva imatge, venerable. Els seus gestos, afables. El seu gust pels vins francesos, excel.lent. Quasi tots els governs estaven disposats a perdonar-li que es proclamés el Messies, el Redemptor, o el Timoner. Ben mirat, no havia de ser gens fàcil, governar l'immens Zaire.

Per ratificar el seu poder va convocar les eleccions presidencials i legislatives de 1970. S'ha de reconèixer que el mètode era lleugerament demagògic: els qui votaven per Mobutu ho feien amb una papereta verda (el color de l'esperança, tal com explicava la propaganda oficial). Els contraris a la candidatura única, amb una de vermella (el color del caos, com també es va afanyar a aclarir el règim). Curiosament va guanyar Mobutu. En les eleccions legislatives, o potser més ben dit «eleccions», els candidats del seu partit van obtenir la gens menyspreable quota del 98,33% dels vots. L'èxit tenia una explicació molt lògica:
- Per als zairesos, un govern amb oposició és com un home amb dos caps; o sigui, una monstruositat.

Amb una xifra tan alta de partidaris, és ben comprensible que Mobutu afiliés al seu partit, per decret, tota la població del país. En qualsevol cas el Timoner sempre va estar disposat a escoltar aquest insignificant 1,67% de refractaris. Mobutu es va adonar que matar els opositors feia lleig. Així que, sempre que podia, preferia comprar-los. En termes generals el seu missatge era: vostè i jo ens podem arribar a entendre, de ben segur que compartim el mateix vici. La seva actitud era una mena de "pactisme de la carronya", si es vol. Entre molts altres, aquest va ser el cas de Nguza, torturat i exiliat primer; i després elevat a la categoria, ni més ni menys, que de primer ministre. Com diria algú, amb opositors així no cal tenir govern. I el cert és que un veterà diplomàtic va comentar de Mobutu: "És l'únic cap d'estat que no he vist mai assegut al seu despatx". La seva jornada diària transcorria al jardí, sota l'ombra d'un arbre. Al seu costat un telèfon, una ràdio sempre engegada i un plec d'informes de la Sûreté (la policia política). Res més. Tot plegat fa pensar en un home sense preocupacions. Sense preocupacions? No. En tenia una i només una: els diners.... (pgs 103-106)

Albert Sànchez Pinyol Pallassos i monstres. Editorial La Campana. 1a edició 2000. 2a edició 2004.

Dilluns, 7 de març

Curial e Güelfa (fragments)

Capítol 33
Partit adoncs lo torneig, lo marquès se'n muntà en les llotges, e aquí les dones e Curial lo desarmaren. Lo marquès féu venir a Boca de Far, e féu-li grandíssima honor, dient que era lo millor cavaller qui en lo tornejament fos estat e lo qui més havia fet de son cors. Dix Boca de Far:

- Marquès, açò poguérets vós dir si io me n'hagués menat vostre cavall, així com vós en menàs lo meu. Lladoncs lo marquès ris e abraça'l e festeja'l molt. Ab tant, lo gran sopar fonc aparellat e tothom venc a seure.

Mes Curial, sobrat d'ira, mirava envers totes parts, e demanà per un cavaller que havia aportat en lo torneig un escut verd ab una barra d'or qui el travessava: e fonc-li mostrat. E tantost ell lo hi acostà, e li demanà son nom e de quina terra era. E ell repòs haver nom Dalmau d'Oluge e ésser de Catalunya. Curial li féu molt gran festa, així com aquell qui havia vistes moltes belles coses per ell fetes en lo torneig, e senyaladament l'aürt que havia fet a Boca de Far, e com, mogut de gran cortesia, l'ajudà a llevar, e puis lo combaté molt valerosament; e dins son cor tengué per dit aquest ésser lo més valent cavaller que en lo torneig fos estat. Per què, apartat lo marquès a una part, lo pregà que li fes gran festa, car bé s'hi mereixia, e per temps li poria aprofitar. Lo marquès ho féu així; per què, acostant-se lo cavaller català, lo festejà molt.

Ab tant, segueren a sopar; e, ordonant lo marquès, segué Curial en mig de la Güelfa e de l'Andrea, e prop l'Andrea lo català, e Boca de Far prop de la Güelfa, e lo marquès davant en una cadira; tots los altres segueren ordonadament.

E servia de mestre d'hostal una noble donzella apellada Arta, la bellesa en aquell temps de la qual era tenguda en gran estima; e acompanyada de molts cavallers e gentils dones se feia conèixer en la sala. Emperò lo servir que ella feia era majorment mirar Curial, la bellesa del qual resplendia sobre tots e totes quants e quantes en la sala eren; mes l'Arta, no sabent cobrir ço que en lo cor li era caigut, no partia los ulls d'aquell Curial; de què la Güelfa, quasi amb malenconia o gelosia, dix:

- Arta, io no em pensava que hi hagués altres ferits sinó los del torneig; mes ara veig lo contrari, e crec que n'hi haurà d'apresonats.

Arta callà.

Lo sopar fonc acabat e les taules llevades, quan l'Arta venc amb un bacinet d'armes molt bell, e de part del marquès lo donà a Boca de Far, així com al pus valent e millor cavaller del torneig; de què lo català se torbà,e dix:

- Mala hi som venguts los estrangers no coneguts.

Curial, oint això, veent que lo marquès no jutjava lo pris raonablement, a sos vijares, e d'altra part hac vist que Boca de Far nulls temps partia los ulls de la Güelfa, e li deia alguns mots per los quals tothom havia coneixença que enamorat, tramès cuitadament per una espasa sua, la qual li havia donada lo duc d'Ostalriche, lo guarniment de la qual no es fora estimat lleugerament; e; donant-la al cavaller català, li dix:

- Tenits aquesta espasa, així com aquell qui mills e pus fort n'havets ferit que cavaller que jo hage vist vui en lo torneig.

Boca de far, mogut d'enveja, dix:

- Per ma fe, io em tenc per dit que lo cavaller hage ferit de la sua espasa, emperò d'altres n'hi ha qui han fet tant com ell, segons lo meu parer.

Lo marquès manà que degú no parlàs pus. Per què lo català, ab gran enuig, sostengué aquell manament del marquès per una gran estona, dins la qual se parlà de moltes coses. Mes lo català, qui no havia oblidades les paruales que Boca de Far havia dites a Curial, dix:

- Cavaller, ni cobdícia de vostre bacinet, ni cobdícia de furtar-vos aquella poca honor que hui cuidat haver guanyada me fa parlar, e sí fa vostre ergull, lo qual io no poria soferir; e per ço us dic que lo marquès no ha jutjat dret en donar a vós lo merescut. E jatsia que en aquest cas io no faça menció de mi, com sia cavaller de pobre fet, emperò tota via seria prest, com vós ho deliberàssets, tornar en plaça e fer-vos conèixer, per batalla de mon cors contra el vostre, que vós no mereixets lo pris que us és estat atorgat.

Boca de far era gran senyor, e era vengut molt ben acompanyat al torneig, e s'hi era enamorat de la Güelfa, si bé ella no hi poria girar los ulls, e tenc-se a gran càrrec que davant ella aquell pobre cavaller li digués tals paraules. E repòs:

- Amic, io ara no he desig de combatre, majorment per tal cas com aquest, sabent cert que lo marquès m'ha donat lo pris més per sa gràcia que per mos mèrits, car sens tot dubte ell lo mereix mills que io; mes, com a ell no parega cosa honesta pronunciar ell ésser lo millor, ha-ho volgut carregar a mi, de què m'ho tenc més vergonya que a honor.

Replicà lo català:
- Ne encara lo marquès és estat lo millor cavaller aquesta jornada, ne lo pris se pertanyeria a ell.

Boca de Far, oint açò, estec entre si una estona, però respòs:

- Cavaller, ja us he dit que io a present no he volentat de combatre, emperò si vós volets mantenir ço que dit havets, io us donaré de mon hostal un cavaller qui us combatrà sobre aquest cas.

Respòs lo català:

- E io donaré a aqueix cavaller de mon llinatge, de mon nom e de mes armes, qui ací és, e io combatré a vós tota hora, car l'altre que em proferits no m'és de res ofès.

Lo marquès conec certament ésser cavaller de gran esforç, e desplaïa-li s'egualava a Boca de far; e dix:

- Cavaller, io no us sé grat de ço que diets, car vos esforçats a abatre un dels cavallers qui m'han més honrat en aquesta plaça.

Lo català, ab gran malenconia, respòs:

- Marquès, ell no us ha honrat, mes vós havets honrat a ell, qui fes lloc a la sua llança davant aquesta llotja e après vos humiliàs a la sua espasa, e per ventura l'haguerets més honrat si io no m'hi fos contraposat, qui responguí per vós mills que vós no fets ara per mi, e encara ara l'honrats; e veig que Déus no us fartaria d'honrar aquells qui us deshonren.

Curial se mès en les noves, e dix:

- Senyor, plàcia-us que bast ço que s'és dit fins ací, car aquest cavaller altres honors mereix que vós no li procurats.

Boca de Far, qui oí parlar Curial, sabent que abdosos volien tirar a una palatera, dix:

- Curial, digats vós ço que aqueix cavaller diu, que io us respondré.

Curial repòs:

- Boca de Far, io no dic res del marquès, mes tant com toca a vós, dic que a mon juí lo cavaller català és estat hui millor cavaller que vós, e més ha fet que vós de gran res e mills mereix lo pris.

Boca de Far respòs que mentia per la gola, e que ell e un companyó seu combatrien a ell e al català sobre aquest cas. Curial, qui oi açò, respòs:

- Boca de Far, io dic veritat e vós havets mentit, e mentits ara, e mentirets tantes vegades com ho tornarets a dir; e só content combatre-us sobre aquest cas mon cors contra el vostre. E si a aquest cavaller català qui ací és serà plasent combatre contra vostre companyó, plaer n'hauré; sinó, io m'ofir trobar altra companyia.

Lo català, qui açò oí, tot escalfat e quasi mullat de suor, se féu avant e dix:

- Boca de Far, massa havets parlat, e ara veurem si serets home per mantenir ço que dit havets, car io faré companyia tant com ànima en lo cors. E així fonc per tots confermat.

...........

Capítol 35

Curial, sabent Boca de Far ésser amorós de la Güelfa, devenc molt gelós, e, encès de rabiosa ira, l'haguera mort en qualsevol partit, sinó pensant que dins breus dies la batalla se devia fer e aquella toldria la qüestió car l'un d'ells hi morria, e d'aquí avant la Güelfa romandria per a l'altre, si ella ho volgués.

Venint l'hora de dinar, lo marquès convidà Curial e el se'n menà al seu palau, e li féu assats honor; no, emperò, tanta com li'n feien los ducs e l'emperador. D'aquí avant ordonà que un jorn vengués al seu palau Boca de Far, altre Curial; e així partiren lo temps. Lo marquès, demanant-ho Boca de Far, se n'anà al monestir e, mig forçada, se'n menà la Güelfa al seu palau, dient que mentre aquells estrangers eren ell volia que allí estigués per festejar-los.

Mentrestant los dos ancians se meteren a tractar matrimoni de la Güelfa ab Boca de Far, de què lo marquès hac molt gran plaer, e en parlà ab ella; mes la Güelfa, així com aquella qui era molt sàvia senyora i amava Curial sens tota mesura, no obstant que havia plaer de veure Boca de Far, qui era molt bell e bon cavaller, de molt gran llinatge e meravellosament heretat, e tan ben parlant que no havia esmena, així que tothom havia plaer d'estar-li allí de prop, respòs a son germà:

- Senyor, ver és que io a present no he desig de marit, ne deliberat pendre aqueix ne altre; e, com ho hagués a cor, pensar devets que io em gaurdaria de prendre per marit hom qui estiga en perill de batalla mortal, així com Boca de Far és, car no sé quina fi haurà la batalla, ni em vull veure altra vegada en la dolor que em só vista de perdre marit, e io el me veja matar davant, sens que no li pusca socórrer. No sinó que són purgues e restaurants aquells que ab llances e ab espases se donen. Clam-vos mercè que us vullats callar, car, si tot és bon cavaller Boca de Far, massa ha de fer al present.

Lloà lo marquès aquesta resposta e dic als ancians ço que la Güelfa li havia respost, que lleixàs passar la batalla e après ne parlarien. Tornaren los ancians aquesta resposta a Boca de Far, de què ell fonc molt content. E sí es mès en gran punt per venir a la batalla.


Capítol 36

D'altra part, Curial, qui de totes les coses, moria de gelosia e d'enveja: una, perquè es tenia per dit que la Güelfa amàs Boca de far; altra, perquè lo marquès lo tenia en més estima que a ell e li feia major festa, e semblantment perquè ell no podia parlar amb la Güelfa, de què tot en tot dins si mateix se consumava.

La Güelfa, que no havia menys enveja a Laquesis, tramès a dir Curial que li donàs lo llit e los paraments de Laquesis, així com los li havia donats, car ella els volia per a si, e semblantment li trametés les robes e altres joiells que donats li havien en Alemanya, los quals eren molts, ultra los nomenats; per què Curial ho féu, e per Melcior de Pando lo hi tramès tot. E tantost que ho hac vist, retengué totes les coses; emperò volgué provar Curial e fer-li un enuig així gran e pitjor que Curial no li havia fet a ella sobre lo fet de Laquesis. Per què tantots, secretament, mès a mans a fer una tenda d'aquells paraments de cortines, e tramès-la a Boca de Far, pregant-lo que açó tengués secret fins al jorn de la batalla, que la metés dins la lliça on ell estigués.

Curial moria perquè no podia parlar amb la Güelfa, la qual jatsia fos molt guardada, encara hi podia donar lloc si es volgués. E com vui que parlar no li podia, trametia lletres per Melchior, mes ella null temps davant Melchior les volia llegir ne hi feia cara alguna, de què Melchior cregué certament lo fet de Curial ésser tot barrejat. Mes tantost que Melchior hic era partit, la Güelfa llegia les cartes una i moltes vegades, e les besava i les festejava tant que més non podia, e ab l'abadessa, que en companyia tenia, passava temps parlant tota via de Curial, car altre bé ni repòs no havia ne podia haver sinó parlar d'ell e mirar totes les joies que d'ell tenia. E bé que l'abadessa li consellàs que no es captengués tan cruament vers Curial, tota via ella deia:

- Certes, abans faré pitjor, car lo dia que Boca de Far vindrà a cort, io eixiré i li faré festa; e lo jorn que lo desconeixent hi vendrà, no eixiré ne faré menció, e io faré a ell tant enuig de Boca de Far, com ell ha fet a mi de Laquesis.

E així ho feu d'aquí avant; de què Curial devenc trist, que tothom se tenia per dit que havia paor de la batalla, e ja el tenien per mort. E lo contrari de Boca de Far, car anava tant alegre que tothom se tenia per dit que seria vencedor.

Curial e Güelfa. Anònim (tria). Introducció, edició i notes. Josep Camps. (pags 117-126)

Dijous, 6 de gener

Assortiment d'animals

Hannah Tinti

És l'hora de rentar l'elefanta. En Joseph ha tret les mànegues i jo dono copets a la Marysue perquè passi per la porta i es posi al lloc on la netegem. "Hop!", faig, i la burxo amb l'escombra. Haig d'anar amb compte (hi ha una part de mi que no mira quan travessa). La Marysue va deixar caure tot el pes damunt del peu de l'últim cuidador i li va esclafar els ossos. Ja m'imagino la meva exdona estirant-li una d'aquelles orelles gegants i murmurant-li: "trepitja aquí".

Quan vaig entrar, el personal em va convidar a una cervesa i em va ensenyar les cicatrius. Van dir que tard o d'hora acabaria passant. Van dir que vigilés. Tothom que treballa amb animals té alguna marca.

En Joseph diu que els grans animals equivalen als grans problemes. Sap el pa que s'hi dóna. També ha rebut, ell. Divuit anys tenia, quan l'exèrcit el va enviar a Cambotja. Va tornar bé, diu, però al cap de poc un tigre senegalès d'un circ ambulant li va arrencar el braç d'una queixalada. Al final del colze hi té un petit monyó que es belluga amunt i avall. Com jo, en Joseph estava casat amb una dona que ha desaparegut d'escena. El va deixar per un home que també havia estat a Cambotja. En Joseph diu que va ser culpa seva. No en responsabilitza el tigre.

És un dia força càlid i suo sota la granota. Raspallem les cames de la Marysue i en Joseph m'explica una altra història, aquesta sobre el seu amic Al, que va conèixer a l'exèrcit (res a veure amb el que li va fugir amb la dona rumb a la posta del sol). L'escolto mentre descriu la selva i apunto la mànega cap a terra per fer fang. A la Marysue li agrada rebolcar-s'hi. En recull una mica i es ruixa l'esquena. Agafo un raspall de mànec llarg i l'hi frego. Em mira amb la boca oberta i em sembla que em diu "gràcies".

A l'Al, l'amic d'en Joseph, el van destinar a prop de Phnom Penh i tenia una cacatua que havia comprat al carrer per un dòlar. Se li posava a l'espatlla i feia onejar el plomatge, però sobretot mirava al seu voltant i bellugava les potes endavant i endarrere. L'Al la va entrenar perquè cagués quan l'hi ordenava. La feia descarregar sobre els amics en to de broma, però també sobre gent que no li queia bé (en aquest cas es tractava d'una altra mena de broma).

Un dia eren en un bar. La cacatua volejava amunt i avall i, tot d'una, va aterrar a l'espatlla de l'Al i se li va escapar una mica del seu fruit blanc i lluent. No ho havia fet mai. En Joseph va riure. Però l'Al es va quedar allà assegut, observant com s'assecava mentre li descendia pel color verd camuflatge de la jaqueta de l'exèrcit. "Em moriré", va dir, i es va morir. Li van posar una bomba a la moto i va esclatar quan va fer girar el contacte. En Joseph va dir que, després de l'incident, va veure la cacatua que volava i buscava el seu amo. Al final en Joseph es va indignar tant que d'un cop la va fer baixar d'un arbre i la va desnucar. Llavors encara tenia els dos braços.

Miro en Joseph per veure com es troba, però ja no sembla enfadat. Fa lliscar l'esponja pels peus de la Marysue i diu que els manatis tenen el mateix tipus d'ungles arrodonides a les aletes. Diu que són els parents més pròxims dels elefants. Provo d'imaginar-me la Marysue surant a flor d'aigua, sobtadament alliberada de tot aquest pes. En Joseph diu que els elefants poden recòrrer molts quilòmetres nedant. Intueixen que no s'enfonsaran.

La Sandra s'encarrega de la gàbia dels micos. És una dona atractiva si la mires de l'esquerra. Quan es gira, li veus la pell arrugada i la línia blava i sinuosa que li solca la galta fins la barbeta. Un goril·la se n'hi va endur un tros d'una mossegada. La cicatriu li frega la comissura dels llavis, de tal manera que, quan somriu, la pell se li estira i sembla que hi ha alguna cosa que encara se li arrapa.

Va estudiar biologia i zoologia a la universitat. Després de llicenciar-se, un dels seus professors la va contractar com a ajudant de recerca i es va endinsar a la selva africana. Es pensava que ho tenia per la mà, i això el va empènyer a fer coses que no havia de fer, com acostar-se massa a un goril·la acabat de néixer en el moment en què la mare sortia d'entre els arbustos, s'abalançava sobre ella i li clavava les dents a la cara fins que l'equip amb què viatjava va liquidar la bèstia d'un tret. La Sandy es va despertar en un hospital envoltada de metges que feien espetegar la llengua mentre li cosien la pell sobre l'os.

Vam sortir una vegada. La vaig portar a sopar i al cine i després vam anar a fer una copa. Em va explicar que el seu exnòvio l'obligava a tombar el cap quan feien l'amor per no haver de veure-li la cicatriu. Escoltar allò em va anguniejar. M'inquieta la manera que tenen les persones de confessar-te secrets personals i de fer-te'n sentir responsable. Després d'allò la vaig acompanyar a casa i me'n vaig anar de seguida que vaig poder.

En Mike s'ocupa dels lleons marins: en George i la Martha. Té un master en poesia i fa set anys que treballa aquí, fregant el tanc. Cada migdia fa un espectacle. Agafa peixos d'una galleda i els llença a en George i la Martha mentre ells remouen el cos per damunt de l'aigua. En acabat, si el director no és a prop, mira de vendre exemplars del seu llibre entre el públic.

Una nit, després d'haver-nos partir una ampolla de licor de fruita amb els pantalons arromangats i els peus a la piscina dels lleons marins, en Mike em va parlar de la nit que va anar a fer submarinisme amb uns amics a la costa de Mèxic. Em va dir que capbussar-se a l'oceà quan s'ha fet fosc és com enfonsar-se en un cementiri, com ser engolit per la terra, ensopegar amb taüts i cadàvers, i sentir que tots els fragments perduts de les ànimes es filtren a través del sol i et busquen. Em va dir que no hi tornaria.

Es van endur llanternes subaquàtiqes per veure què hi havia. Es van lligar uns bastonets lluminosos a les bombones, cadascun de color diferent: verd, groc i lila. Van deixar una persona a la barca perquè els recollís. Van agafar les ulleres i els reguladors i es van tirar a l'aigua d'esquena.

El grup es va submergir uns vuitanta peus i es va deixar arrossegar pel corrent. Als rajos de les llanternes s'hi congregaven eixams de bestioles, i en Mike em va dir que havia notat com es bellugaven i el fregaven quan es quedaven encallats al vestit de submarinista. Va veure llagostes gegants, meduses, rajades, taurons i altres criatures, coses estranyes de les quals desconeixia els noms, éssers que només surten de nit.

Llavors en Mike va veure una cosa enorme. Més enllà d'on li arribava la llum de la llanterna, hi havia un moviment llòbrec i escamós que no semblava aturar-se, el tros de l'ala d'una manta, o potser la corba d'una cua. A sota d'en Mike, l'animal s'agitava, i hi havia coses que en penjaven: punxes o sangoneres, detritus del seu deixant. En Mike va procurar mantenir la calma. Va apagar la llanterna, com si l'haguessin exampat espiant a cals veïns, i es va quedar immòbil enmig de la quietud de l'aigua. Llavors va començar a nedar tan de pressa com va poder.

Es va aturar a trenta peus per motius de seguretat: no volia que la descompressió li causés una embòlia. Va encendre la llanterna i va enfocar el mar que li quedava a sota i al darrere. Va veure una anguila. I un banc de peixos. En Mike va distingir la lluentor verda d'un bastonet que se li acostava de mica en mica. El va envair una onada d'alleujament. A flor d'aigua, ell i el seu company avançaven i retrocedien tot camejant i esperant l'amic. Distingien el seu color lila, al lluny.

Quan van veure que no se'ls apropava, es van posar nerviosos i el van anar a buscar. No hi era. Només hi havia les bombones, reposant al fons marítim, i el bastonet lluent, oscil·lant com un penell que assenyalava la direcció d'un mal vent. Van tornar a la barca, però tampoc hi era, i ja havien esgotat la reserva d'oxigen. Van demanar ajut per la ràdio. En Mike va agafar un tub i una llanterna per continuar mirant, però es va quedar a prop de la barca. No van trobar mai el cos.

En Mike va tirar l'ampolla buida de licor de fruita a la piscina. Vam estar una estona en silenci. Mentre engrapava la barana amb els dits, vaig pensar en tota la canalla que l'endemà estamparia la cara sobre el vidre. Vam compartir una estona més de silenci i, en acabat, es va ficar a l'aigua i va treure l'ampolla.

D'històries d'animals se'n senten cada dia. Una abella va picar el petit Johnny i va tenir una aturada cardíaca. Una serp va picar el cosí Tom i al cosí Tom se li va ressecar un dit del peu. Una bandada de gossos va empaitar la tia Shirley carrer avall fins que ella va entrar en un cotxe per una finestra oberta, la va tancar girant la maneta correcuita i va veure que les bèsties l'encerclaven, clavaven urpades a les portes i deixaven marques al crom amb el musell. Se suposa que aquestes històries han de servir d'advertència.

En Joseph frega la part interior de la pota de Marysue. La toca per sota el genoll i ella aixeca la pota d'una manera automàtica, com si els seus dits li diguessin alguna cosa important. Sé que ara m'haig de guardar de fer cap moviment sobtat. La Marysue em mira com si la pogués atacar, perquè ara és quan ho provaria un altre animal, quan no està preparada per protegir-se. Els seus ulls semblen massa petits per un cos tan voluminós. Manté la trompa a l'esquena d'en Joseph, palpant l'aire que l'envolta, mirant de constatar el que li passa.

En Joseph diu que en el seu hàbitat natural, quan els elefants se senten amenaçats, posen els petits i els febles al mig i els envolten formant una rotllana. M'agradaria saber si la Marysue té família en algun lloc. Si van provar d'impedir que l'etiquetessin i l'embarquessin. Me la imagino buscant una cua on agafar-se mentre els altres piafen i es preparen per atacar.

L'Ann és la taquillera. El seu gat, l'Stinky, ve cada dia a treballar amb ella. L'Ann té un cistellet als peus i el gat hi dorm. L'Stinky no té pèl. La pell li penja entre les cames com si fos un vell amb bolquers. L'Ann diu que l'Stinky li va salvar la vida.

Em parla d'una nit de setembre en què la va despertar una llum encegadora. El llit trontollava i va pensar que era un terratrèmol, fins que va sentir que el seu cos s'alçava i començava a avançar cap a la finestra. El marc va sortir disparat i es va estripar la cortina. L'Ann diu que el que va passar a continuació va ser la fiblada que sents abans de quedar-te congelat, seguida d'un entumiment que li va començar als dits de les mans i dels peus i se li va estendre per les cuixes, les espatlles i fins al cor. Va provar de cridar, però la seva gola era un nus inflamat.

L'Stinky es va enfilar a l'ampit de la finestra i es va posar a bufar. Llavors tenia pèls, diu l'Ann, una barreja de grocs i ataronjats, i se li van eriçar, punxant el raig com un brodat. L'Stinky va ensenyar les dents i l'Ann diu que els seus ulls reflectien la llum amb tanta intensitat que semblava que disparés rajos làser. Tot d'una es va fer fosc i l'Ann va caure a terra i es va donar un cop al clatell amb la tauleta de nit. Es va embolicar amb l'estora i va arrossegar-se sota el matalàs, on es va quedar mig estabornida fins l'endemà al matí. Quan va arribar la claror diürna i va tenir prou valor per sortir, va descobrir la finestra oberta, esquinçalls de cortina als arbustos de fora i l'Stinky, esquilat i tremolós, a l'armari, sota una pila de roba bruta.

Quan no ven entrades, l'Ann recorre el país amb el gat i va a convencions de persones abduïdes, i s'aferra al cos pelat de la bèstia per demostrar que diu la veritat. No va enlloc sense ell. Miro l'Stinky a través del vidre mentre dorm i penso en la devoció. Sé que l'Ann pateix pel que passarà quan l'Stinky es mori (és normal, ella sap què és viure sola). I quan no hi sigui i la llum torni a l'habitació, sabrà, mentre l'estiren a través de la finestra, que aquesta vegada se l'emporten perquè no hi ha ningú que l'estimi prou per impedir-ho.

Agafo un manyoc d'alfals i aixeco el braç. La Marysue atansa la trompa i me'l pren. Tan bon punt s'ha empassat el menjar, se'm torna a acostar per veure si en tinc més. Em palpa el palmell amb la trompa com si em llegís la línia de la vida.

En Joseph diu que els elefants identifiquen parents morts tocant-los els ossos. Es passen hores regirant-ne les restes, acariciant-ne les corbes del crani. A vegades se'ls enduen i els traginen diversos quilòmetres abans de desfer-se'n.

L'Ike és l'amo. Em cau prou bé, com la majoria dels que treballen aquí. També té una història. Me la va explicar quan em va fer l'entrevista. Em va preguntar si tenia experiència amb els animals i li vaig dir que em sabia comunicar amb els gossos. L'Ike tenia un dachshund molt menut adormit als peus. Li vaig dir: "Observi", i vaig començar a emetre gemecs guturals. El gos ni tan sols va alçar el cap per mirar-me. L'Ike em va dir: "¿Tan desesperat estàs per trobar una feina, o és que et falta un bull?". Vaig reconèixer que necessitava la feina i em va dir; "Entesos, doncs".

L'Ike és mig esquimal. Va créixer a prop del mar de Bering, a Unalakleet, a Alaska. Allà molts dels homes treballaven a les plataformes petrolíferes i es passaven mesos fora de casa. Aquest fet, malgrat que encara quedaven les dones i la canalla donava molta llibertat a l'Ike. Li agradava sortir amb nens més grans que ell. A Iditarod cada any tenia lloc una cursa de trineus amb gossos. Quan arribava, els nens embogien i es construïen trineus atrotinats, i cadascú mirava de lligar els seus gossos, que molt sovint els tombaven, fugien i havien d'arrossegar fragments laminats de metall durant el que quedava del dia.

Per resoldre aquest problema, en George, un amic de l'Ike, va decidir lligar el seu germà petit al trineu amb una corretja abans d'enganxar-hi el gos de la família, un jove husky que s'escapava sovint. El gos va arrencar i va arrossegar el germà petit d'en George, que es va allunyar cridant, i els dos nois van haver d'encalçar-los. Quan havien caminat més d'un quilòmetre i estaven a punt de coronar un turó, van trobar una gorreta blava de les que es lliguen sota la barbeta. L'Ike la va recollir i van avançar fins a l'altra banda del cim, on hi havia un ós polar esbudellant el germà petit d'en George. Ja havia destrossat el gos. La neu estava coberta de sang, el trineu bolcat, la corda fluixa, penjant del coll del Husky. En George es va posar a cridar i l'ós es va girar per veure qui hi havia. Tenia el morro humit i vermell. I res més. L'Ike va arrencar a córrer.

Havia fet uns tres kilòmetres quan en George el va avançar. Era més gran que ell i les cames li anaven més de pressa. L'Ike va sentir alguna cosa sota el clatell, entre els omòplats, va saber que l'os s'acostava, i era com si gairebé pogués veure que estirava la pota i el feia caure. Els peus de l'Ike van perdre l'equilibri. Va caure bocaterrosa i els llavis li van començar a coure enmig de la neu. No es va moure. Va sentir el cos pesant de l'ós que cruixia al seu costat, a través del polsim, i no va poder més. Es va pixar a sobre.

L'Ike va sentir el nas. Va començar als peus i el va ensumar entre les cames. Va esbufegar i va panteixar damunt del seu cos. A mesura que se li acostava a l'orella, li va fer l'efecte que era una persona que es preparava per confessar-li un secret. L'Ike va sentir l'escalfor de l'alè de l'ós i va tancar els ulls. Tenia neu als canells, entre les manyoples i la jaqueta, i va pensar en la pell d'aquella zona, com s'envermellia i li picava a la vora del foc mentre la mare li preparava farinetes de civada, i com, quan no se sentia sola, arrencava sons de culleretes fent repicar el dors de la coberteria de plata contra els genolls, i després entre els dits, fins que confegia un ritme i podia cantar. El nas havia tornat a l'entrecuix. Va sentir que l'os s'allunyava.

Es va quedar una bona estona estirat a la neu. Quan va alçar el cap ja vesprejava. A la llunyania va veure un vehicle. S'acostava, però ell no es podia moure. L'Ike diu que a vegades tens aquestes experiències i hi penses durant la resta de la teva vida. I si proves d'esborrrar el que ha passat, aleshores torna amb més força que mai, com un malestar que et consumeix, com una pregunta sense resposta, i et veus obligat a reviure-ho de cap a cap.

A la Marysue li agrada que li acaroni la llengua. És un múscul gros i temible, i mentre li passo la mà d'una banda a l'altra, miro de no pensar en ella empassant-se'm el braç. Faig servir l'esquerre perquè considero que no el trobaria tant a faltar com el dret. Agafo la mànega i començo l'última esbandida al costat de la Marysue. Els pèls aspres i negres que li surten d'entre les arrugues de la pell pengen i degoten pel pes de l'aigua. Penso en els mateixos pèls més tard, quan sóc a casa sa i estalvi i deixo enrere una dutxa calenta, un cop eliminades totes les ferums animals del dia. Em passo la tovallola per sota els braços, pel pit i per les cames. Quan arribo als peus, m'eixugo a consciència, passant entre els dits, i torno a pensar en la meva exdona: "Trepitja aquí".

La vaig conèixer en un bar de Las Vegas. Hi era per una convenció, una trobada d'infermeres que havien treballat en hospitals de campanya durant la guerra del Vietnam. Jo servia copes. Em va explicar que havia salvat la vida d'un paio en un restaurant amb un ganivet per tallar carn i un bolígraf, practicant-li una traqueotomia entre plat i plat. Em vaig fixar en la seva gola mentre es bevia el martini i en com se li estiraven i se li movien les glàndules del coll. "Li vaig fer el tall per instint", em va dir, i jo em vaig inclinar damunt la barra i li vaig fer un petó.

Vam tenir una boda ràpida. Vam llogar un descapotable per un dia i ens vam preparar un pícnic. Ella duia una gorra de beisbol blanca amb un vel grapat al darrere. En acabat vam passar per la presa Hoover i ella es va posar dreta al cotxe i va començar a cridar mentre la travessàvem, amb el vestit que li voleiava des de la cintura i el carmí difuminat als llavis. Ja s'havia divorciat una vegada. Jo me'n solia mofar durant les nostres trucades de llarga distància quan feia poc que sortíem, però quan la vaig convèncer que vingués a viure amb mi (que deixés la feina i comencés de zero), em va fer prometre que no ho tornaria a esmentar. "No vull que em recordin res", em va dir, i jo li vaig contestar que era per això que la gent es casava.

La nostra filla es diu Leig Ann. Va néixer amb la síndrome de Down i, tot i que la meva dona no ho va dir mai, vaig deduir pels seus ruflets que sospitava dels meus gens de l'oest mitjà. Quan em va deixar, va portar la Leigh Ann amb els seus pares a Nou Mèxic. Jo m'hi arribava amb cotxe cada cap de setmana i em passava una infinitat d'hores incòmodes al porxo del davant amb la meva filla a la falda. M'allotjava en un motel d'allà a prop i el dilluns al matí me'n tornava a Las Vegas, mentre el desert s'estenia en totes direccions al meu voltant com si jo fos el centre d'alguna cosa magnífica. Tot plegat em feia venir ganes de cridar, i a vegades ho feia, amb les finestres abaixades i les ràfegues de vent que em penetraven la boca.

Em va trucar al bar per dir-me que se n'anava a viure amb el seu nòvio i que s'enduia la Leigh Ann. Vaig fer que un company de feina que estudiava la carrera de dret (i es pagava els préstecs amb les propines) es posés al telèfon i li digués que m'havia de dir on anaven. Li va donar una adreça, però va resultar que era falsa, i vaig enfilar l'autopista fins a casa dels seus pares. No em volien dir on era. Em van dir que mereixia no saber-ho.

L'any després d'haver-nos casat, teníem un pis a Carson City. Era un segon, tipus vagó, amb un passadís llarg i una finestra a la punta que donava a una escala d'incendis. Les nits càlides d'estiu, després de plegar de la feina, saltava des del carrer i m'agafava als barrots de ferro, em donava impuls i pujava fins a l'apartament. Em pensava que era romàntic.

Una nit vaig arribar al bar i va resultar que hi havia hagut una equivocació i que érem dos. La Maggie, una noia filipina aficionada a l'astronomia, ja servia copes. Em va explicar que aquella nit s'havia de veure Mart i em va ensenyar a localitzar-lo. Em va dir que tenia un radi de 3.400 quilòmetres i que tardava 687 dies a fer la volta al Sol. Quan vaig arribar a casa, em vaig quedar a fora de l'edifici i el vaig trobar: una llumeta vermella que pampalluguejava al cel. Allò va fer que em preguntés quants estels i quants planetes hi devia haver més enllà, ocults a la meva vista, i vaig pensar que aquest fet no els feia menys reals.

Em vaig enfilar a l'escala d'incendis i vaig trobar la finestra tancada i els llums de l'apartament apagats. Vaig començar a donar cops al marc i, just quan em pensava que havia de baixar, vaig veure que s'obria la porta del fons del pis, i el llum del rebedor va descobrir un home que se n'anava.

La meva dona es va acostar a la finestra embolicada amb un barnús. Mentre girava el pany va fer un somriure feble. Va fer lliscar el marc per obrir la finestra i em va dir: "Què, entres o no?", i jo vaig allargar el braç, li vaig tocar la galta i li vaig estampar la galta contra l'ampit. Aquesta va ser la primera vegada que li vaig fer mal aquella nit. La vaig empènyer cap a dins, va caure a terra i va tombar la taula i un llum, i aquesta va ser la segona vagada que li vaig fer mal. La tercera va ser quan la vaig agafar pels cabells i la vaig arrossegar pel passadís fins a la cuina. La quarta va ser quan li vaig clavar les puntades. La cinquena, la sisena, la setena, la vuitena i la novena van ser quan la vaig bufetejar, amb el palmell roent. Vaig pensar en un ganivet, però vaig agafar la liquadora del taulell i l'hi vaig llançar, i aquesta va ser l'última vegada que li vaig fer mal. Va perdre el coneixement. Tenia el nas trencat i la sang se li filtrava pel barnús. Em vaig recolzar a la paret per recuperar l'alè. La Leigh Ann plorava al dormitori.

Em vaig asseure a la taula de la cuina (la taula on menjàvem muffins i untàvem melmelada), em vaig mirar els dits tremolosos i em vaig adonar que era feliç. Més tard, un cop em van haver desaparegut els blaus i després que ella m'hagués deixat, em vaig asseure al mateix lloc i em vaig tocar la pell, i els músculs em feien mal com si m'haguessin arrencat el cos a trossos i me l'haguessin restaurat de pressa i corrents. Però en aquell instant vaig saber que havia tocat alguna cosa pura i meravellossa que ressonava en els meus ossos, i no va ser fins que vaig sentir els plors de la meva filla que vaig tornar a aquell pis, a aquella habitació i a aquella vida que era al meu davant, i em vaig dir: "Tens una filla; has de vigilar".

He sentit històries d'elefants que es tornen bojos. Miro la Marysue i em demano si a ella també li passa. Agafo l'escombra que faig servir per tornar-la a la gàbia i li clavo amb força sota les costelles. Deixa anar un esbufec i un gemec. Sé que li ha fet mal. Es gira i em clava la mirada. Li frego una pota del darrere amb la mà, amunt i avall, per compensar-la, i ella alça una mica la cua cap a una banda i deixa anar una tifarada.

En Joseph comença a recollir les mànegues amb el braç, se les cargola al voltant de l'espatlla i les posa a lloc amb el monyó. Troba que penso massa. Em diu: "¿Per què no vas a treballar a un altre lloc?". Llavors sembla que li sàpiga greu i diu que no es vol pas desempallegar de mi. M'agradaria saber si ho sap, però se'n va a casa a l'hora de sempre i em deixa perquè faci l'última esbandida. Deixo el lloc net i escampo el fenc de la nit.

Quan estic, em trec les sabates, m'estiro al terra de la gàbia de la Marysue, la toco sota el genoll com fa en Joseph i li poso el cap sota la pota. Deixa que la planta reposi sobre la meva orella. El ciment em refreda la galta, l'olor és com la fertilitat humida de la terra sota les roques. La Marysue canvia el pes de lloc i el meu cap rodola amb suavitat, enrere i endavant. Li sento la respiració. Ressona a les parets i sembla un xiulet absorbit, un enregistrament d'un elefant que encara viu en llibertat. Tanco els ulls, m'imagino figuretes de Bengala i sento una pensantor que s'eleva.

Assortiment d´animals. Hannah Tinti . Editorial Empúries. Trad.Albert Torrescasana (pags 7-19)


Enllaços:
El llibre (nord-americà) de les bèsties
Three True Stories about Dogs, and a Bit about Animal Crackers
by Hannah Tinti

Divendres, 31 de desembre


Terratrèmols d'altres temps: "Lisboa, 1 de novembre de 1755"

"Fins ara el sisme submarí més tràgic es va registrar a Lisboa l'1 de novembre del 1755. Aquest fenomen va començar com un terratrèmol amb epicentre al continent, però a les tres hores d'originar-se els tsunamis van arribar a la costa portuguesa, i van causar un total de 50.000 morts."

(El Periódico/ 30-12-2004)


Voltaire, esgarrifat, ens ofereix una crònica plena de pessimisme a "Candid o l'optimisme" (1759), i els gravats que apareixen en aquesta pàgina (Historical Earthquakes) ens mostren els seus efectes devastadors.

Càndid o l'optimisme

Capítol V. Tempesta, naufragi, terratrèmol, i allò que va succeir a Càndid, al doctor Pangloss i a Jaume, l'anabaptista

La meitat dels passatgers, esgotats i mig morts a causa dels neguits de tota mena que el gronxament d'un vaixell produeix en els nervis i en els humors corporals dels homes quan són sacsejats cap a un costat i l'altre, no tenien ni esma d'amoïnar-se per aquell perill. L'altra meitat feia crits i resava; les veles estaven estripades, els pals trencats, el vaixell mig fendit. Treballava qui podia, ningú no s'entenia, no manava ningú. L'anabaptista ajudava com li semblava bé en les maniobres; es trobava a la coberta; hi havia un mariner enfurismat, li dóna una trompada i el deixa estirat a terra; però del cop que li ha donat rep ell mateix una sacsejada tan violenta que va i cau de cap per la borda avall. S'aguanta agafat a un tros de pal que s'havia trencat. El bon Jaume corre a auxiliar-lo, l'ajuda a enfilar-se, i, de l'esforç que fa, cau a l'aigua davant els nassos del mariner, que el deixa que s'ofegui sense ni tan sols adreçar-li una mala mirada. Càndid s'hi acosta; veu el seu benefactor que treu el cap uns instants i després s'enfonsa per sempre més. Vol tirar-se a l'aigua; el filòsof Pangloss li ho impideix, tot provant-li que la badia de Lisboa havia estat creada expressament perquè aquell anabaptista s'hi ofegués. Mentre ho estava provant a priori el vaixell es bada, mor tothom llevat de Pangloss, de Càndid i d'aquella bestiota de mariner a causa del qual es va ofegar l'anabaptista; el brivall va nedar amb fortuna fins a la riba, i Pangloss i Càndid van arribar-hi damunt d'un tauló.

Quan es va refer una mica, va dirigir-se a Lisboa; els quedaven una mica de diners amb els quals esperaven fer-se fugir la fam, després d'haver fugit de la tempesta.
Amb prou feies han posat els peus a la ciutat, plorant la mort del seu benefactor, que senten com la terra tremola sota seu; el mar s'arbora en el port i destrueix els vaixells que hi estaven ancorats. Remolins de flames i de cendres cobreixen els carrers i les places públiques; les cases s'enfondren, les teulades cauen sobre els fonaments de les cases i els fonaments s'esfumen; trenta mil habitants de totes les edats i dels dos sexes són esclafats entre les runes. El mariner, tot xiulant i proferint juraments, deia:

-Encara sucarem, aquí.
I deia Pangloss:
-Quina pot ser la raó suficient d'aquest fenomen?
Càndid exclamava:
-Això és la fi del món!
Tot seguit, el mariner corre entre la runa, desafia la mort per trobar diners, en troba, els agafa, s'emborratxa i, després d'haver dormit la mona, compra els favors de la primera noia de bona voluntat que troba sobre les restes de les cases destruïdes, entre els moribunds i els morts. Pangloss li estirava de la màniga:
-Amic -Li deia-, això no està bé; falteu a la raó universal, no és manera d'esmerçar el temps.
-Cago en l'ou! -contesta l'altre-; sóc mariner i he nascut a Batàvia; he trepitjat la creu en quatre viatges al Japó; no em surtis amb la raó universal, ara!
Càndid s'havia fet mal amb unes esberles de predra; jeia estirat a terra tot cobert de runa. Deia Pangloss:
-Ai! Ai! Porteu-me una mica de vi i d'oli, que em moro!
- Aquest terratrèmol no és cap cosa nova -va dir en Pangloss-; la ciutat de Lima, Amèrica, va experimentar les mateixes sacsejades l'any passat. Causes iguals, iguals efectes: queda clar que hi ha una mateixa reguera de sofre, sota terra, que va de Lima fins a Lisboa.
- Res no és més probable; però, per l'amor de Déu, porteu-me una mica d'oli i vi.
-Què dieu, problable? -va replicar el filòsof-. Sostinc que això està demostrat.
Càndid va perdre el coneixement; Pangloss li va portar una mica d'aigua d'una font que hi havia a la vora.
L'endemà, havent trobat alguna cosa de menjar escorcollant la runa, Càndid i Pangloss van recuperar una mica les forces. Després van dedicar-se, com els altres, a fer alguna cosa pels habitants que havien sobreviscut. Uns quants ciutadans dels que havien auxiliat van oferir-los un àpat tan bo com ho permetia aquell desastre. Val a dir que l'àpat va resultar una mica trist; els que seien a taula regaven el pa amb les llàgrimes; Pangloss va consolar-los tot assegurant que les coses no podien ser de cap altra manera:
-Això que ha passat -deia- és el millor que podia passar. Perquè si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé.
Un homenet vestit de negre que era al costat seu, familiar de la Inquisició, va prendre la paraula cortesament i va dir:
-Sembla com si el senyor no cregués en el pecat original, perquè, si tot fos de la millor manera, això voldria dir que no hi ha hagut mai ni caiguda ni càstig.
-Demano molt humilment perdó a Vostra Excel·lència -va respondre Pangloss encara amb més cortesia-, però la caiguda de l'home i la seva maledicció havien de produir-se necessàriament en el millor dels mons possibles.
-Llavors, no creu en la llibertat, el senyor? -va dir el familiar?.
-Vostra Excel·lència m'excusarà -va dir Pangloss-, però la llibertat és compatible amb la necessitat absoluta; perquè és necessari que fóssim lliures; perquè, al capdavall, la voluntat determinada...
Panglós era al mig de la frase quan el familiar va fer un senyal amb el cap al lacai que li servia vi de Porto, o d'Oporto.


Capítol VI. Com va fer-se un bon auto da fè per evitar els terratrèmols i com Càndid va ser apallissat

Després del Terratrèmol, que havia destruït tres quartes parts de Lisboa, els savis del país no havien trobat un mitjà més eficaç per prevenir una ruïna total que oferir al poble un bon auto da fè; La Universitat de Coimbra havia resolt una vegada que l'espectacle d'un grapat de persones cremades a foc lent, amb gran cerimònia, és un remei infal·lible per evitar que la terra tremoli.

En conseqüència, havien agafat un biscaí convicte d'haver-se casat amb la seva comare, i dos portuguesos que en menjant un pollastre havien deixat greix al plat. Després de dinar, havien agafat el doctor Pangloss i Càndid, el seu deixeble, l'un per haver parlat massa i l'altre per haver escoltat amb un posat d'aprovació; van ser conduïts, per separat, a dues estances extraordinàriament fresques en les quals el sol mai no destorbava; i al cap de vuit dies els posaven damunt un sambenito i al cap unes mitres de paper. La mitra i el sambenito de Càndid estaven guarnides amb tot de flames capgirades i dimonis sense cua ni urpes; però els dimonis de Pangloss portaven urpes i cues, i les flames hi figuraven del dret. Van anar vestits així, en processó, i van obligar-los a escoltar un sermó molt patètic, seguit d'una tonada ben agradable en fals bordó. Càndid va ser bastonejat a les natges seguint la cadència de la cançó; el biscaí i els dos homes que no havien volgut menjar el greix del pollastre van ser cremats, i Pangloss va ser penjat, encara que això no fos un procediment habitual. Aquell mateix dia la terra va tornar a tremolar amb un soroll esgarrifós.

Càndid, esgarrifat, confós, sense esma, extenuat i amb les ferides que li sagnaven es deia: "Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres? Que m'hagen bastonejat les natges, passi; ja m'ho van fer quan era entre els búlgars. Però haver de veure penjat l'estimat Pangloss, el filòfof més gran que hi hagi hagut, i sense saber per què! i l'estimat anabaptista, l'home més bo de la terra, mira que haver-se ofegat al port! I la senyoreta Cunegunda! La perla de les noies! Que us hagin hagut de foradar la panxa!"
Ja es retirava quasi sense aguantar-se dret, sermonejat, apallissat, absolt i beneït, quan una vella se li va acostar i va dir-li:

-Feu el cor fort, fill meu, i seguiu-me.

Càndid o l'optimisme. Voltaire. Traducció Jordi Llovet. Editorial Proa.

Enllaços: Poème sur le désastre de Lisbonne (1756)

Diumenge, 5 de desembre

Bouvard et Pécuchet

Gustave Flaubert

(A la recerca de l'origen perdut)

Se detuvieron delante de la dársena. Llegaron al acantilado y cinco minutos después lo rozaron para evitar un gran charco de agua que avanzaba como un golfo en mitad de la costa. Después vieron una arcada que abría una gruta profunda. Era sonora, muy clara, semejante a una iglesia, con grandes columnas y una alfombra de varec que cubría totalmente el suelo.
Esta obra de la naturaleza los llenó de pasmo y, mientras seguían andando y recogiendo conchas, se elevaron a consideraciones sobre el origen del mundo.

Bouvard se inclinaba por el neptunismo; Pécuchet, por el contrario, era plutonista. El fuego central había resquebrajado la corteza del globo, levantado terrenos, abierto grietas. Es como un mar interior, con su flujo y su reflujo, con sus tempestades; una delgada película nos separa de él. No dormiríamos si pensáramos en todo lo que hay bajo nuestros pies. Pero el fuego central disminuye y el Sol se debilita, de modo que un día la Tierra perecerá por enfriamiento. Se volverá estéril, toda la madera y toda la hulla habrán desaparecido, ningún ser podrá subsistir.
- Todavía no hemos llegado a ese punto- dijo Bouvard.
- Esperemos que sea así- replicó Pécuchet.
Pero el fin del mundo, por lejos que estuviera, los apesadumbró, y juntos caminaron en silencio por los guijarros.
El acantilado, perpendicular, blanco y listado de negro por capas de sílex, desaparecía en el horizonte como la curva de una muralla de cinco leguas de longitud. Soplaba un viento del este áspero y frío. El cielo estaba gris, el mar verdoso y como hinchado. Desde la cima de las rocas unos pájaros alzaban vuelo, giraban y volvían rápidamente a sus agujeros. A veces un piedra se desprendía y rebotaba de trecho en trecho antes de bajar hasta ellos.

Pécuchet proseguía en voz alta sus pensamientos:
- ¡A menos que la Tierra sea aniquilada por un cataclismo! Se ignora la duración de nuestro periodo. Basta que el fuego central se desborde.
- Sin embargo disminuye.
- Eso no impide que sus explosiones hayan producido la isla Julia, el Monte Nouvo y tantos otros.- Bouvard recordaba haber leído esos detalles en Bestrand.
- Pero tales cataclismos no ocurren en Europa.
- Disculpa, pero el de Lisboa prueba que sí. En nuestras regiones abundan las minas de hulla y de pirita marcial y bien pueden descomponerse y formar bocas volcánicas. Además los volcanes estallan siempre cerca del mar.
Bouvard paseó su vista por la olas y creyó distinguir a lo lejos humo que subía al cielo.
- Puesto que la isla Julia- prosiguió Pécuchet- ha desaparecido, la misma suerte correrán quizá por la misma causa otros terrenos. Un islote del Archipiélago es tan importante como Normandía y la propia Europa.
Bouvard imaginó Europa hundida en un abismo.
- Imagínate- dijo Pécuchet - que se produjera un temblor de tierra bajo la Mancha. Las aguas se precipitan en el Atlántico; las costas de Francia e Inglaterra vacilan sobre sus bases, se inclinan, se juntan y ¡Paf!, todo lo que hay entre las dos queda aplastado.

En lugar de responder Bouvard echó a andar tan de prisa que enseguida se alejó de Pécuchet. Una vez solo, la idea de un cataclismo lo trastornó. No había comido nada desde la mañana. Le latían las sienes. De repente le pareció que el suelo se estremecía y que el acantilado se inclinaba sobre su cabeza. En ese momento cayó de lo alto una lluvia de casquijo.

Pécuchet lo vió salir pitando, comprendió su terror, le gritó desde lejos:
- ¡Detente! ¡Detente! ¡El periodo no se ha cumplido!
Y para alcanzarlo daba saltos enormes con su bastón de turista, vociferando.
- ¡El periodo no se ha cumplido! ¡El periodo no se ha cumplido!
Bouvard, enloquecido, seguía corriendo. El paraguas, polibráqueo cayó, los faldones de la levita volaban, la mochila saltaba sobre sus espaldas. Parecía una tortuga alada galopando entre las rocas; una más grande lo ocultó.
Pécuchet llegó sin aliento, no vio a nadie; después retrocedió para salir al campo por una cañada que seguramente había tomado Bouvard.
El angosto repecho, del ancho de dos hombres y luciente como el alabastro, se abría en grandes peldaños en el acantilado. A cincuenta pies de altura Pécuchet quiso bajar. Era la marea alta. Pécuchet siguió trepando.
En el segundo recodo, cuando vio el vacío, se heló de miedo. A medida que se aproximaba al tercero, las piernas se le aflojaban. Las capas de aire vibraban a su alrededor, un calambre les contraía el epigastrio; se sentó en tierra con los ojos cerrados, consciente tan sólo de los latidos de su corazón que lo ahogaban. Después arrojó el bastón de turista y ayudándose con las rodillas y las manos siguió subiendo. Pero los tres martillos sueltos a la cintura se le clavaban al vientre; los guijarros que henchían sus bolsillos les golpeaban los costados; la visera de la gorra le impedía ver; el viento redoblaba su fuerza. Por fin alcanzó la meseta y allí encontró a Bouvard, que había subido más lejos, por una cañada menos difícil.
Los recogió una carreta. Olvidaron Etretat.
Al día siguiente por la tarde, en el Havre, mientras esperaban la gabarra, vieron en un periódico un artículo titulado Sobre la enseñanza de la geología.
Este artículo, lleno de datos, exponía la cuestión tal como se la entendía en la época.
Nunca hubo un cataclismo total en el globo, pero la misma especie no tiene siempre la misma duración, se extingue antes en un lugar que en otro. En terrenos de la misma edad se encuentran fósiles diferentes y en otros, de épocas muy distintas, los hay parecidos. Los helechos se antaño son idénticos a los de hoy. Muchos zoófitos contemporáneos se encuentran en las capas más antiguas. En resumen, las modificaciones actuales explican las perturbaciones anteriores. Las mismas causas obran siempre, la naturaleza no procede por saltos y los períodos, afirma Brogniat, no son, al fin de cuentas, sino abstracciones.
Hasta ese momento Cuvier se les había aparecido envuelto en el resplandor de una aureola, en la cima de una ciencia indiscutible. Ahora la ciencia estaba minada. La Creación ya no tenía la misma disciplina y su respeto por el gran hombre disminuyó. En las biografías y resúmenes aprendieron algo de las doctrinas de Lamarck y de Geoffroy y Sant-Hilaire.
Todo esto contradecía las ideas recibidas, la autoridad de la Iglesia.
Bouvard sintió un alivió como si se hubiera desembarazado de un yugo.
- ¡Quisiera ver qué me diría el ciudadano Jeufroy sobre el diluvio!
Lo encontraron en su pequeño jardín, esperando a los miembros del Consejo de Fábrica de la parroquia que debían reunirse para la compra de una casulla.
- ¿Qué desean los señores?
- Una aclaración, si no le parece mal.
Y Bouvard comenzó:
-¿Qué significan en el Génesis las palabras: "se abrió el abismo" y "las cataratas del cielo"? ¡Un abismo no se abre y en el cielo no hay cataratas!
El sacerdote entornó los párpados; después repuso que es preciso distinguir siempre el espíritu de la letra. Cosas que primero chocan, profundizándolas llegan a ser legítimas.
- Muy bien, ¿Pero cómo explicar la lluvia que sobrepasaba las montañas más elevadas, de dos leguas de alto? ¿Se da usted cuenta? ¡Dos leguas!
Y el alcalde apareció de improviso:
- ¡Pardiez, qué baño!
- Convendrá usted- dijo Bouvard- en que Moisés exagera muchísimo.
El párroco había leído a Bonald y replicó:
- Ignoro sus motivos: seguramente era para inspirar un terror saludable a los pueblos que gobernaba.
- ¿Pero de dónde salía aquella masa de agua?
- ¿Qué se yo! El aire se habría transformado en lluvia, como sucede todos los días.
Por la puerta del jardín vieron entrar a Monsieur Girbal, director de contribuciones, con el capitán Hertaux, propietario; Beljame, el posadero, daba el brazo al almacenero Langlois, que caminaba penosamente por culpa de un catarro.
Pécuchet, sin cuidarse de ellos, tomó la palabra:
- Disculpe, Monsieur Jeuffroy. El peso de la atmósfera (la ciencia nos lo demuestra) es igual al de una masa de agua que formara alrededor del globo la envoltura de diez metros. En consecuencia, si todo el aire condensado cayera en estado líquido, aumentaría muy poco la masa de las aguas existentes.
Y los miembros del Consejo de Fábrica escuchaban abriendo grandes ojos.
El párroco se impacientó.
¿Negará usted que se han encontrado conchas en las montañas? ¿Quien las puso allí sino el diluvio? ¡No tienen costumbre, creo, de brotar solas de la tierra como las zanahorias! - Y ante las risas de la asamblea añadió, frunciendo los labios: ¡A menos que sea también uno de los descubrimientos de la ciencia!
Bouvard quiso responder con el levantamiento de las montañas, la teoría de Elie de Beaumont.
Foureau se apresuró a decir:
- ¿Es de Caen! ¡Lo he visto una vez en la prefectura!
- Pero si su diluvio- prosiguió Bouvard- hubiera arrastrado conchas, las encontraríamos rotas y en la superficie y no a veces a trescientos metros de profundidad.
El sacerdote se remitió a la veracidad de las Escrituras, la tradición del género humano, y a los animales descubiertos en el hielo, en Siberia.
Eso no prueba que el hombre haya vivido al mismo tiempo que ellos. La Tierra, según Pécuchet, era mucho más vieja.
- El delta del Mississipi se remonta a decenas de miles de años. La época actual tiene cien mil, por lo menos. Las listas de Manéthon...
Llegó en conde de Faverges. Al acercarse él, todos callaron.
¡Continuen, por favor! ¿Qué estaban diciendo?
- Estos señores me buscan camorra- respondió el sacerdote.
- ¿A propósito de qué?
- ¡De las Sagradas Escrituras, señor conde!
Bouvard se apresuró a alegar que les asistía el derecho, como geólogos, a discutir la religión.
- Tenga cuidado- dijo el conde-, conocerá usted el dicho, estimado señor: "un poco de ciencia aleja, mucha vuelve a acercar"- Y con tono altanero y paternal a la vez, terminó-: ¡Créanme! ¡Volverán ustedes, volverán!
- ¡Tal vez! Pero qué pensar de un libro en el que se pretende que la luz ha sido creada antes que el Sol, como si el Sol no fuera la única causa de la luz?
- Ignora usted la luz boreal- dijo el eclesiástico.
Bouvard, sin responder a la objeción, negó enérgicamente que la luz hubiera podido existir por un lado y las tinieblas por otro, que hubiese habido una tarde y una mañana cuando los astros no existían y que los animales hubieran aparecido de repente en lugar de formarse por cristalización.
Como los senderos eran muy estrechos, caminaban gesticulando por los arriates. Langlois, tuvo un acceso de tos. El capitán gritaba:
- ¡Son ustedes unos revolucionarios!
- ¡Calma, calma! - decía Girbal.
- ¡Qué materialismo! exclamaba el sacerdote.
- ¡Ocupémonos mejor de la casulla! - decía Foureau.
- ¡Hu, hu, hu! Déjeme hablar!- Y en el calor de la discusión, Bouvard llegó a decir que el hombre descendía del mono.
Todos los coadjutores se miraron, pasmadísimos, como si quisieran asegurarse de que no eran monos.
Bouvard prosiguió:
- Comparando el feto de una mujer, el de una perra, el de un pájaro, el de una rana...
- ¡Basta!
- ¡Yo voy más lejos aún! - exclamó Pécuchet- ¡El hombre desciende del pez! - Estallaron risas. Pero él, sin turbarse, prosiguó-: El Telliamed, libro árabe...
- ¡Vamos, señores, iniciemos la sesión!
Y entraron en la sacristía.
Los dos compañeros no habían revolcado al padre Jeuffroy como pensaban; entonces Pécuchet dijo que tenía "el sello del jesuitismo".
No obstante, la luz boreal los preocupaba; la buscaron en el manual de Orgigny.
Es una hipótesis para explicar por qué los vegetales fósiles de la bahía de Baffin se parecen a las plantas ecuatoriales. Se supone, en lugar del sol, un gran foco luminoso actualmente desaparecido y del cual las auroras boreales serían quizás vestigios.
Después les asaltó la duda sobre la procedencia del hombre y, perplejos, pensaron en Vaucorbeil.
Bouvard acechó su paso y lo detuvo diciéndole que quería exponerle un punto curioso de la antropología.
- ¿Cree usted que el género humano desciende del pez?
- ¡Qué tontería!
- Más bien del mono, ¿no es cierto?
- ¡Directamente es imposible!
¿En quien confiar? Pues el doctor no era un católico.
Continuaron sus estudios, pero sin pasión, cansados ya del eoceno y del mioceno, del monte Jorullo, de la isla Julia, de los mamuts de Siberia y de los fósiles invariablemente comparados por todos los autores con "medallas que son testimonios auténticos", de modo que un día Bouvard arrojó su mochila al suelo y declaró que no iría más lejos.
¡La geología es demasiado defectuosa! Apenas conocemos algunos lugares de Europa. En cuanto al resto y al fondo de los océanos, siempre lo ignoraremos.
Por fin, como Pécuchet pronunciara las palabras "reino mineral", dijo:
- Yo no creo en el reino mineral, puesto que algunas materias orgánicas han tomado parte en la formación del sílex, del yeso, ¡Del oro quizá! ¿ No ha sido carbón el diamante y la hulla una agregación de vegetales? Calentándola no sé a cuántos grados se obtiene serrín de madera; de modo que todo pasa, todo fluye. La Creación está hecha de una materia ondulante y fugaz. ¡Sería mejor que nos ocupáramos de otra cosa!
Se acostó de espaldas y dormitaba mentre Pécuchet, con su cabeza baja y una rodilla entre las manos, se entregaba a reflexiones.
Una franja de musgo bordeaba un camino encajonado, sombreado por fresnos de ligeras cimas temblorosas. Angélicas, mentas, lavandas, exhalaban perfumes calientes, picantes; la atmósfera estaba pesada y Pécuchet, en una suerte de embotamiento, soñaba con las innumerables existencias esparcidas en torno, con los insectos zumbeadores, con las fuentes escondidas bajo la hierba, con la savia de las plantas, con los pájaros en sus nidos, con el viento, las nubes, la naturaleza toda, sin tratar de descubrir sus misterios, seducido por su fuerza, perdido en su grandeza.

Bouvard y Pécuchet (1881). Gustave Flaubert. Ed Tusquets. Traductora Aurora Bernárdez. (pags 82-89 )

Diumenge, 5 de desembre

Gustave Flaubert:"Bouvard et Pécuchet"


Extracto del plan para la conclusión de la obra, bosquejado por Gustave Flaubert

Conferencia

La posada de la Croix d'Or: en el primer piso, a los lados, dos galerías de madera con balcón saledizo, cuerpo principal al fondo, café en la planta baja, comedor, billar; las puertas y ventanas estan abiertas.
Multitud: notables, gentes del pueblo.
Bouvard: "Trataremos de demostrar primero la utilidad de nuestro proyecto; nuestros estudios nos dan derecho a hablar".

Discurso de Pécuchet, pedante.

Necedades del gobierno y de la administración. Exceso de impuestos, dos economías por hacer: supresión de presupuestos de cultos y militar.
Es acusado de impiedad.
Por el contrario, se precisa una renovación religiosa.
Llega Foureau y quiere disolver la reunión.
Bouvard hace reír a expensas del alcalde recordando sus primas imbéciles para los cazadores de búhos. Objección: "Si hay que destruir a los animales perjudiciales para las plantas, habría también que destruir el ganado, que se come la hierba."

Discurso de Bouvard, familiar

Prejuicios: celibato de los sacerdotes, futilidad del adulterio, emancipación de la mujer: "Sus pendientes son la señal de su antigua servidumbre".

Se reprocha a Bouvard y Pécuchet la mala conducta de sus alumnos. Además, ¿por qué adoptar a los hijos de un presidiario?
Teoría de la rehabilitación. Cenarían con Touache.
Foureau, que ha regresado, lee para vengarse de Bouvard una petición de éste al Consejo Municipal en el que pide el establecimiento de un burdel en Chavignolles. (Argumentos de Robin.)
Se levanta la sesión en medio de un gran tumulto.

Al volver a casa, Bouvard y Pécuchet ven al criado de Foureau galopando velozmente por el camino de Falaise.
Se acuestan cansados, sin sospechar todos los odios que fermentan a su alrededor; explicar los del párroco, el médico, el alcalde, Marescot, el pueblo, todo el mundo.

Al día siguiente, durante el almuerzo, vuelven a hablar de la conferencia.
Pécuchet ve negro el futuro de la humanidad.
El hombre moderno está dismimuido y se ha convertido en una máquina.
Anarquía final del género humano (Buchner, i.II)
Imposibilidad de la Paz (id.)
Barbarie por los excesos del liberalismo y el delirio de la ciencia.
Tres hipótesis: 1.º el radicalismo panteísta romperá todo vínculo con el pasado y sobrevendrá un despotismo inhumano; 2.º si triumfa el absolutismo teísta, sucumbirá el liberalismo de que está penetrada la humanidad desde la Reforma; 3.º si siguen las convulsiones que se suceden desde el 89, con las dos salidas inenudibles, estas oscilaciones, por su propia fuerza, nos arrastrarán. No habrá más ideal, religión, moralidad.
América habrá conquistado la tierra.
Porvenir de la literatura.
Palurdismo universal. Todo será una gran francachela de obreros.
Fin del mundo por cesación del principio calórico.

Bouvard ve el futuro de la humanidad de color de rosa.
El hombre moderno progresa.
Europa será regenerada por Asia. Siendo la ley de la historia que la civilización vaya de oriente a occidente - papel de la China-, al fin las dos humanidades se fundirán.
Invenciones futuras: maneras de viajar. Globo. Naves submarinas con vidrios, en una calma constante, pues el mar solo está agitado en su superficie. Se verán pasar los peces y los paisajes del fondo del océano. Animales domesticados. Cultivos de todas las clases.
Porvenir de la literatura (contrapartida de la literatura industrial). Ciencias futuras. Regular la fuerza magnética.
París se convertirá en un jardín de invierno; frutales en espaldera a lo largo de los bulevares. El Sena filtrado y caliente, abundancia de piedras preciosas falsas, profusión de dorados, iluminación de las casas; la luz se almacenará, pués hay cueros que tienen esa propiedad, como el azúcar, la carne de ciertos moluscos, el fósforo de Bolonia. Será obligatorio enlucir las paredes con sustancia fosforescente y su irradiación iluminará las calles.
Desaparición del mal por desaparición de la pobreza. La filosofía será una religión.
Comunión de todos los pueblos. Fiestas públicas.
El hombre viajará a los astros y, cuando la Tierra esté gastada, la Humanidad se desplazará a las estrellas.

Apenas termina, llegan los gendarmes.
Al verlos, terror de los niños por efecto de vagos recuerdos.
Desolación de Marcel.
Alarma de Bouvard y Pécuchet. ¿Quieren detener a Víctor?
Los gendarmes presentan una orden de comparecer.
La causa es la conferencia. Se los acusa de atentar contra la religión, contra el orden, de incitar la revuelta, etcétera.
Llegada repentina del matrimonio Dumouchel con sus maletas; vienen a los baños de mar. Dumouchel no ha cambiado, la señora usa gafas y escribe fábulas. Estupor.
Llega el alcalde, envalentonado por la presencia de los gendarmes en casa de Bouvard y Pécuchet.
Gorju, en vista de que la autoridad y la opinión pública estan contra ellos, quiere aprovechar y escolta a Foureau. Suponiendo que Bouvard es el más rico de los dos, lo acusa de haber seducido a Mélie.
- ¡ Yo, nunca!
Y Pécuchet tiembla.
- Y de haberla contagiado.
Bouvard se indigna.
- Por lo menos que le asigne una pensión para el niño que va a nacer, pues está encinta.
Esta segunda acusación se funda en la familiaridad de Bouvard en el café.

El público invade poco a poco la casa.
Barberou, que anda por la región debido a sus negocios acaba de enterarse en la posada de lo que sucede, y aparece.

Cree que Bouvard es culpable; en un aparte le aconseja ceder y pagar una pensión.

Llegan el médico, el conde, Reine, Madame Bordin, Madame Mascarot con su sombrilla y otros notables. Los chicos de la aldea, del otro lado de la empalizada, gritan, arrojan piedras al jardín. (ahora está bien cuidado y la gente tiene envidia.)
Foureau quiere llevar a Bouvard y Pécuchet a la cárcel.
Barberou se interpone y, como él, Marescot, el médico y el conde, con una piedad insultante.

Explicar la orden de comparecer; el subprefecto, al recibir la carta de Foureau, expide una orden para asustarlos, y una carta a Marescot y a Faverges diciendoles que los dejen tranquilos si confiesan su arrepentimiento.
También Vaucorbeil intenta defenderlos.
- Más bien habría que llevarlos a un manicomio; son maníacos. Escibiré al prefecto.
Todo se calma,
Bouvard pagará una pensión a Mélie.
No es posible dejarles la dirección de los niños. Ellos protestan, pero como no los han adoptado legalmente, el alcalde se los lleva.
Los niños dan muestras de una insensibilidad escandalosa. Bouvard y Pécuchet lloran por ello.
El matrimonio Doumouchel se marcha.

Todo se les ha deshecho en las manos.
Han perdido todo interés en la vida.

Una buena idea, alimentada en secreto por los dos. De vez en cuando, al recordarla, se sonrien y por fin se la comunican simultáneamente: copiar.

Fabricación del escritorio, con pupitre doble. (se dirigen para ello al carpintero. Gorju que ha oido hablar del invento, les propone hacelo.- Recordar el arcón.)
Compra de libros de registro y utensilios, sandácara, paspadores, etcétera.

Se ponen a trabajar.

Bouvard y Pécuchet (1881). Gustave Flaubert. Ed Tusquets. Traductora Aurora Bernárdez. (Pags. 283-287)

Bouvard et Pécuchet

Gustave Flaubert

Al cabo de dieciocho meses de búsquedas no habían encontrado nada. Hicieron viajes por todos los alrededores de París, desde Amiens hasta Evaux, desde Fointainebleau hasta el Havre. Querían una casa de campo que fuera campo de verdad, no les interesaba precisamente un sitio pintoresco, pero un horizonte limitado los entristecía. Huían de la vecindad de las casas y no obstante temían la soledad. A veces tomaban una decisión; después, por temor a arrepentirse más adelante, cambiaban de opinión, el lugar les parecía malsano, o expuesto al viento marino o demasiado próximo a una fábrica, o de difícil acceso.
Barberou los salvó.
Conocía sus sueños y un buen día fue a decirles que le habían hablado de una propiedad en Chavignolles, entre Caen y Falaise. Consistía en una finca de treinta y ocho hectáreas, con una especie de casa solariega y un huerto en plena producción.
Se trasladaron a Calvados y quedaron entusiasmados. Solo que por la granja y la casa (la una no se vendiía sin la otra) exigían ciento cuarenta mil francos. Bouvard no daba más de ciento veinte mil.
Pécuchet combatió su obstinación, le rogó que cediera; por fin declaró que completaría lo que faltaba. Era toda su fortuna, producto del patrimonio de su madre y de sus economías. Jamás había dicho una palabra de ello, reservando el capital para una gran oportunidad.
Todo fue pagado hacia fines de 1840, seis meses antes de jubilarse.
Bouvard no era más copista. Primero, desconfiando del futuro, había continuado sus funciones, pero renunció una vez seguro de la herencia. Sin embargo, volvía con gusto a la casa Descambos Hnos., y la víspera de su partida ofreció un ponche a todos los empleados.
Pécuchet, en cambio, estuvo desagradable con sus colegas y salió el último día golpeando brutalmente la puerta.
Tenía que vigilar los embalajes, efectuar un montón de encargos y compras y despedirse de Dumouchel.
El profesor le propuso un intercanvio epistolar para tenerlo al corriente de la literatura, y tras renovadas felicitaciones, les deseó buena suerte. Barberou se mostró más sensible al despedirse de Bouchard. Abandonó por él una partida de dominó, prometió ir a verlo, pidió dos anisetes y lo abrazó.
Ya en su casa, Bouvard, aspiró en el balcón una gran bocanada de aire, diciéndose: "¡Por fin!". Las luces de los muelles temblaban en el agua, se apaciguaba a lo lejos el rodar de los autobuses. Recordó los días felices pasados en la gran ciudad, las comidas a escote en el restaurante, las veladas teatrales, las habladurías de la portera, todas sus costumbres, y sintió un desánimo, una tristeza que no se atrevía a confesarse.
Hasta las dos de la mañana Pécuchet se paseó por su cuarto. Jamás volvería a él. ¡Gracias a Dios! Y sin embargo, por dejar algo suyo, grabó su nombre en el yesó de la chimenea.
La mayor parte del equipaje había partido la víspera. Los útiles de jardinería, las camas, los colchones, las mesas, las sillas, una estufa, la bañera y tres barricas de Borgoña irían por el Sena hasta el Havre; de allí serían expedidos a Caen, donde los esperaría Bouvard para hacerlos llegar a Chavignolles. Pero el retrato de su padre, los sillones, la licorera, los libros, el reloj, todos los objetos preciosos, fueron en un carro de mudanzas pasando por Nonancourt, Vernueil y Falaise. Pécuchet quiso acompañarlos. Se instaló en el imperial, junto al conductor vestido con su levita vieja, bufanda, mitones y calientapies del despacho. El domingo 20 de marzo al amanecer salía de la capital.
El movimiento y la novedad del viaje lo entretuvieron las primeras horas. Después los caballos aflojaron el paso y hubo discusiones con el conductor y el carretero. Elegían posadas execrables y aunque respondían de todo, Pécuchet, por exceso de prudencia, dormía en los mismos albergues.
Al día siguiente, al alba, reanudaba la marcha y el camino, siempre igual, se alargaba siguiendo la línea del horizonte. Se sucedían los metros de guijarros, las zanjas estaban llenas de agua, el campo se extendía en grandes superficies de un verde monótono y frío, corrían nubes por el cielo, de vez en cuando llovía; al tercer día de desencadenaron borrascas. El toldo del carro, mal atado, restallaba al viento como la vela de un navío. Pécuchet escondía la cara bajo la gorra y cada vez que abría la tabaquera, tenía que volverse para proteger sus ojos. En las sacudidas sentía oscilar el equipaje a sus espaldas y prodigaba las recomendaciones. Pero viendo que de nada servían, cambió de táctica; se mostró tolerante, complaciente; en las cuestas difíciles ayudaba a los hombres y llegó a pagarles un café con aguardiente después de la comida. A partir de aquel momento anduvieron con más rapidez, tanto que al llegar a Gaulburge se rompió un eje de la rueda y el carro quedó inclinado. Pécuchet examinó enseguida el interior: las tazas de porcelana se habían roto. Levantó los brazos y rechinando los dientes maldijo a los dos imbéciles, y la jornada siguiente tambien fue jornada perdida porque el carretero se emborrachó, pero colmada la copa de amargura, Pécuchet no tuvo fuerzas para quejarse. Bouvard abandonó París dos días más tarde para cenar una vez más con Barberou. Llegó al patio de la mensajería a último momento y se despertó frente a la catedral de Rouen; se había equivocado de diligencia.
Esa noche todos los asientos para Caen estaban vendidos. Sin saber qué hacer, fue al Teatro de las Artes, y sonreía a sus vecinos explicando que, retirado de sus negocios, había adquirido recientemente una propiedad por los alrededores. El viernes, cuando saltó a tierra en Caen, sus bultos no estaban. Los recibió el domingo y los expidió en una carreta, previniendo al granjero que los seguiría unas horas después.
En Falaise, el noveno día del viaje, Pécuchet tomo un caballo de refuerzo y hasta la puesta de sol todo anduvo bien. Pasando Bretteville abandonó el camino principal y se metió en un atajo creyendo ver a cada momento el tejado de Chavignolles. Pero las huellas de los carros se borraban, terminaron por desaparecer y se encontró en medio de campos arados. Caía la noche. ¿Qué hacer? Por fin Pécuchet abandonó el carro y chapoteando en el lodo avanzó en exploración. Al acercarse a las granjas los perros ladraban. Pécuchet gritaba con todas sus fuerzas preguntando por el camino; nadie contestaba. Se asustaba y salía a todo escape. De pronto brillaron dos faroles. Distinguió un cabriolé, se abalanzó para alcanzarlo. Bouvard estaba dentro.
¿Pero dónde andaría el carro de mudanza? Durante una hora lo llamaron a gritos en las tinieblas. Por fin apareció y llegaron a Chavignolles.
Un gran fuego de ramas y piñas ardía en la sala. Dos cubiertos los aguardaban. Los muebles transportados en la carreta obstruían el vestíbulo; no faltaba nada. Se sentaron en la mesa.
Les habían preparado una sopa de cebolla, un pollo, tocino y huevos duros. La vieja que cocinaba venía de vez en cuando a preguntarles si les gustaba. "¡Oh, está muy bueno, muy bueno!", le respondían; y el gran pan difícil de cortar, la crema fresca, las nueces, todo los deleitó. El embaldosado estaba roto, las paredes rezumaban humedad. Pero ellos paseaban en torno miradas satisfechas mientras comían en la mesita donde ardía una vela. El aire libre les había encendido la cara. Sacaban barriga apoyados en el respaldo de las sillas crujientes y se repetían:"¡Ya estamos aquí! ¡Qué felicidad! ¡Parece un sueño!".

Bouvard y Pécuchet (1881). Gustave Flaubert. Ed Tusquets. Traductora Aurora Bernárdez. (pag 21-24 )