Dijous, 6 de gener
Assortiment d'animals
Hannah Tinti
És l'hora de rentar l'elefanta. En Joseph ha tret les mànegues i jo dono copets a la Marysue perquè passi per la porta i es posi al lloc on la netegem. "Hop!", faig, i la burxo amb l'escombra. Haig d'anar amb compte (hi ha una part de mi que no mira quan travessa). La Marysue va deixar caure tot el pes damunt del peu de l'últim cuidador i li va esclafar els ossos. Ja m'imagino la meva exdona estirant-li una d'aquelles orelles gegants i murmurant-li: "trepitja aquí".
Quan vaig entrar, el personal em va convidar a una cervesa i em va ensenyar les cicatrius. Van dir que tard o d'hora acabaria passant. Van dir que vigilés. Tothom que treballa amb animals té alguna marca.
En Joseph diu que els grans animals equivalen als grans problemes. Sap el pa que s'hi dóna. També ha rebut, ell. Divuit anys tenia, quan l'exèrcit el va enviar a Cambotja. Va tornar bé, diu, però al cap de poc un tigre senegalès d'un circ ambulant li va arrencar el braç d'una queixalada. Al final del colze hi té un petit monyó que es belluga amunt i avall. Com jo, en Joseph estava casat amb una dona que ha desaparegut d'escena. El va deixar per un home que també havia estat a Cambotja. En Joseph diu que va ser culpa seva. No en responsabilitza el tigre.
És un dia força càlid i suo sota la granota. Raspallem les cames de la Marysue i en Joseph m'explica una altra història, aquesta sobre el seu amic Al, que va conèixer a l'exèrcit (res a veure amb el que li va fugir amb la dona rumb a la posta del sol). L'escolto mentre descriu la selva i apunto la mànega cap a terra per fer fang. A la Marysue li agrada rebolcar-s'hi. En recull una mica i es ruixa l'esquena. Agafo un raspall de mànec llarg i l'hi frego. Em mira amb la boca oberta i em sembla que em diu "gràcies".
A l'Al, l'amic d'en Joseph, el van destinar a prop de Phnom Penh i tenia una cacatua que havia comprat al carrer per un dòlar. Se li posava a l'espatlla i feia onejar el plomatge, però sobretot mirava al seu voltant i bellugava les potes endavant i endarrere. L'Al la va entrenar perquè cagués quan l'hi ordenava. La feia descarregar sobre els amics en to de broma, però també sobre gent que no li queia bé (en aquest cas es tractava d'una altra mena de broma).
Un dia eren en un bar. La cacatua volejava amunt i avall i, tot d'una, va aterrar a l'espatlla de l'Al i se li va escapar una mica del seu fruit blanc i lluent. No ho havia fet mai. En Joseph va riure. Però l'Al es va quedar allà assegut, observant com s'assecava mentre li descendia pel color verd camuflatge de la jaqueta de l'exèrcit. "Em moriré", va dir, i es va morir. Li van posar una bomba a la moto i va esclatar quan va fer girar el contacte. En Joseph va dir que, després de l'incident, va veure la cacatua que volava i buscava el seu amo. Al final en Joseph es va indignar tant que d'un cop la va fer baixar d'un arbre i la va desnucar. Llavors encara tenia els dos braços.
Miro en Joseph per veure com es troba, però ja no sembla enfadat. Fa lliscar l'esponja pels peus de la Marysue i diu que els manatis tenen el mateix tipus d'ungles arrodonides a les aletes. Diu que són els parents més pròxims dels elefants. Provo d'imaginar-me la Marysue surant a flor d'aigua, sobtadament alliberada de tot aquest pes. En Joseph diu que els elefants poden recòrrer molts quilòmetres nedant. Intueixen que no s'enfonsaran.
La Sandra s'encarrega de la gàbia dels micos. És una dona atractiva si la mires de l'esquerra. Quan es gira, li veus la pell arrugada i la línia blava i sinuosa que li solca la galta fins la barbeta. Un goril·la se n'hi va endur un tros d'una mossegada. La cicatriu li frega la comissura dels llavis, de tal manera que, quan somriu, la pell se li estira i sembla que hi ha alguna cosa que encara se li arrapa.
Va estudiar biologia i zoologia a la universitat. Després de llicenciar-se, un dels seus professors la va contractar com a ajudant de recerca i es va endinsar a la selva africana. Es pensava que ho tenia per la mà, i això el va empènyer a fer coses que no havia de fer, com acostar-se massa a un goril·la acabat de néixer en el moment en què la mare sortia d'entre els arbustos, s'abalançava sobre ella i li clavava les dents a la cara fins que l'equip amb què viatjava va liquidar la bèstia d'un tret. La Sandy es va despertar en un hospital envoltada de metges que feien espetegar la llengua mentre li cosien la pell sobre l'os.
Vam sortir una vegada. La vaig portar a sopar i al cine i després vam anar a fer una copa. Em va explicar que el seu exnòvio l'obligava a tombar el cap quan feien l'amor per no haver de veure-li la cicatriu. Escoltar allò em va anguniejar. M'inquieta la manera que tenen les persones de confessar-te secrets personals i de fer-te'n sentir responsable. Després d'allò la vaig acompanyar a casa i me'n vaig anar de seguida que vaig poder.
En Mike s'ocupa dels lleons marins: en George i la Martha. Té un master en poesia i fa set anys que treballa aquí, fregant el tanc. Cada migdia fa un espectacle. Agafa peixos d'una galleda i els llença a en George i la Martha mentre ells remouen el cos per damunt de l'aigua. En acabat, si el director no és a prop, mira de vendre exemplars del seu llibre entre el públic.
Una nit, després d'haver-nos partir una ampolla de licor de fruita amb els pantalons arromangats i els peus a la piscina dels lleons marins, en Mike em va parlar de la nit que va anar a fer submarinisme amb uns amics a la costa de Mèxic. Em va dir que capbussar-se a l'oceà quan s'ha fet fosc és com enfonsar-se en un cementiri, com ser engolit per la terra, ensopegar amb taüts i cadàvers, i sentir que tots els fragments perduts de les ànimes es filtren a través del sol i et busquen. Em va dir que no hi tornaria.
Es van endur llanternes subaquàtiqes per veure què hi havia. Es van lligar uns bastonets lluminosos a les bombones, cadascun de color diferent: verd, groc i lila. Van deixar una persona a la barca perquè els recollís. Van agafar les ulleres i els reguladors i es van tirar a l'aigua d'esquena.
El grup es va submergir uns vuitanta peus i es va deixar arrossegar pel corrent. Als rajos de les llanternes s'hi congregaven eixams de bestioles, i en Mike em va dir que havia notat com es bellugaven i el fregaven quan es quedaven encallats al vestit de submarinista. Va veure llagostes gegants, meduses, rajades, taurons i altres criatures, coses estranyes de les quals desconeixia els noms, éssers que només surten de nit.
Llavors en Mike va veure una cosa enorme. Més enllà d'on li arribava la llum de la llanterna, hi havia un moviment llòbrec i escamós que no semblava aturar-se, el tros de l'ala d'una manta, o potser la corba d'una cua. A sota d'en Mike, l'animal s'agitava, i hi havia coses que en penjaven: punxes o sangoneres, detritus del seu deixant. En Mike va procurar mantenir la calma. Va apagar la llanterna, com si l'haguessin exampat espiant a cals veïns, i es va quedar immòbil enmig de la quietud de l'aigua. Llavors va començar a nedar tan de pressa com va poder.
Es va aturar a trenta peus per motius de seguretat: no volia que la descompressió li causés una embòlia. Va encendre la llanterna i va enfocar el mar que li quedava a sota i al darrere. Va veure una anguila. I un banc de peixos. En Mike va distingir la lluentor verda d'un bastonet que se li acostava de mica en mica. El va envair una onada d'alleujament. A flor d'aigua, ell i el seu company avançaven i retrocedien tot camejant i esperant l'amic. Distingien el seu color lila, al lluny.
Quan van veure que no se'ls apropava, es van posar nerviosos i el van anar a buscar. No hi era. Només hi havia les bombones, reposant al fons marítim, i el bastonet lluent, oscil·lant com un penell que assenyalava la direcció d'un mal vent. Van tornar a la barca, però tampoc hi era, i ja havien esgotat la reserva d'oxigen. Van demanar ajut per la ràdio. En Mike va agafar un tub i una llanterna per continuar mirant, però es va quedar a prop de la barca. No van trobar mai el cos.
En Mike va tirar l'ampolla buida de licor de fruita a la piscina. Vam estar una estona en silenci. Mentre engrapava la barana amb els dits, vaig pensar en tota la canalla que l'endemà estamparia la cara sobre el vidre. Vam compartir una estona més de silenci i, en acabat, es va ficar a l'aigua i va treure l'ampolla.
D'històries d'animals se'n senten cada dia. Una abella va picar el petit Johnny i va tenir una aturada cardíaca. Una serp va picar el cosí Tom i al cosí Tom se li va ressecar un dit del peu. Una bandada de gossos va empaitar la tia Shirley carrer avall fins que ella va entrar en un cotxe per una finestra oberta, la va tancar girant la maneta correcuita i va veure que les bèsties l'encerclaven, clavaven urpades a les portes i deixaven marques al crom amb el musell. Se suposa que aquestes històries han de servir d'advertència.
En Joseph frega la part interior de la pota de Marysue. La toca per sota el genoll i ella aixeca la pota d'una manera automàtica, com si els seus dits li diguessin alguna cosa important. Sé que ara m'haig de guardar de fer cap moviment sobtat. La Marysue em mira com si la pogués atacar, perquè ara és quan ho provaria un altre animal, quan no està preparada per protegir-se. Els seus ulls semblen massa petits per un cos tan voluminós. Manté la trompa a l'esquena d'en Joseph, palpant l'aire que l'envolta, mirant de constatar el que li passa.
En Joseph diu que en el seu hàbitat natural, quan els elefants se senten amenaçats, posen els petits i els febles al mig i els envolten formant una rotllana. M'agradaria saber si la Marysue té família en algun lloc. Si van provar d'impedir que l'etiquetessin i l'embarquessin. Me la imagino buscant una cua on agafar-se mentre els altres piafen i es preparen per atacar.
L'Ann és la taquillera. El seu gat, l'Stinky, ve cada dia a treballar amb ella. L'Ann té un cistellet als peus i el gat hi dorm. L'Stinky no té pèl. La pell li penja entre les cames com si fos un vell amb bolquers. L'Ann diu que l'Stinky li va salvar la vida.
Em parla d'una nit de setembre en què la va despertar una llum encegadora. El llit trontollava i va pensar que era un terratrèmol, fins que va sentir que el seu cos s'alçava i començava a avançar cap a la finestra. El marc va sortir disparat i es va estripar la cortina. L'Ann diu que el que va passar a continuació va ser la fiblada que sents abans de quedar-te congelat, seguida d'un entumiment que li va començar als dits de les mans i dels peus i se li va estendre per les cuixes, les espatlles i fins al cor. Va provar de cridar, però la seva gola era un nus inflamat.
L'Stinky es va enfilar a l'ampit de la finestra i es va posar a bufar. Llavors tenia pèls, diu l'Ann, una barreja de grocs i ataronjats, i se li van eriçar, punxant el raig com un brodat. L'Stinky va ensenyar les dents i l'Ann diu que els seus ulls reflectien la llum amb tanta intensitat que semblava que disparés rajos làser. Tot d'una es va fer fosc i l'Ann va caure a terra i es va donar un cop al clatell amb la tauleta de nit. Es va embolicar amb l'estora i va arrossegar-se sota el matalàs, on es va quedar mig estabornida fins l'endemà al matí. Quan va arribar la claror diürna i va tenir prou valor per sortir, va descobrir la finestra oberta, esquinçalls de cortina als arbustos de fora i l'Stinky, esquilat i tremolós, a l'armari, sota una pila de roba bruta.
Quan no ven entrades, l'Ann recorre el país amb el gat i va a convencions de persones abduïdes, i s'aferra al cos pelat de la bèstia per demostrar que diu la veritat. No va enlloc sense ell. Miro l'Stinky a través del vidre mentre dorm i penso en la devoció. Sé que l'Ann pateix pel que passarà quan l'Stinky es mori (és normal, ella sap què és viure sola). I quan no hi sigui i la llum torni a l'habitació, sabrà, mentre l'estiren a través de la finestra, que aquesta vegada se l'emporten perquè no hi ha ningú que l'estimi prou per impedir-ho.
Agafo un manyoc d'alfals i aixeco el braç. La Marysue atansa la trompa i me'l pren. Tan bon punt s'ha empassat el menjar, se'm torna a acostar per veure si en tinc més. Em palpa el palmell amb la trompa com si em llegís la línia de la vida.
En Joseph diu que els elefants identifiquen parents morts tocant-los els ossos. Es passen hores regirant-ne les restes, acariciant-ne les corbes del crani. A vegades se'ls enduen i els traginen diversos quilòmetres abans de desfer-se'n.
L'Ike és l'amo. Em cau prou bé, com la majoria dels que treballen aquí. També té una història. Me la va explicar quan em va fer l'entrevista. Em va preguntar si tenia experiència amb els animals i li vaig dir que em sabia comunicar amb els gossos. L'Ike tenia un dachshund molt menut adormit als peus. Li vaig dir: "Observi", i vaig començar a emetre gemecs guturals. El gos ni tan sols va alçar el cap per mirar-me. L'Ike em va dir: "¿Tan desesperat estàs per trobar una feina, o és que et falta un bull?". Vaig reconèixer que necessitava la feina i em va dir; "Entesos, doncs".
L'Ike és mig esquimal. Va créixer a prop del mar de Bering, a Unalakleet, a Alaska. Allà molts dels homes treballaven a les plataformes petrolíferes i es passaven mesos fora de casa. Aquest fet, malgrat que encara quedaven les dones i la canalla donava molta llibertat a l'Ike. Li agradava sortir amb nens més grans que ell. A Iditarod cada any tenia lloc una cursa de trineus amb gossos. Quan arribava, els nens embogien i es construïen trineus atrotinats, i cadascú mirava de lligar els seus gossos, que molt sovint els tombaven, fugien i havien d'arrossegar fragments laminats de metall durant el que quedava del dia.
Per resoldre aquest problema, en George, un amic de l'Ike, va decidir lligar el seu germà petit al trineu amb una corretja abans d'enganxar-hi el gos de la família, un jove husky que s'escapava sovint. El gos va arrencar i va arrossegar el germà petit d'en George, que es va allunyar cridant, i els dos nois van haver d'encalçar-los. Quan havien caminat més d'un quilòmetre i estaven a punt de coronar un turó, van trobar una gorreta blava de les que es lliguen sota la barbeta. L'Ike la va recollir i van avançar fins a l'altra banda del cim, on hi havia un ós polar esbudellant el germà petit d'en George. Ja havia destrossat el gos. La neu estava coberta de sang, el trineu bolcat, la corda fluixa, penjant del coll del Husky. En George es va posar a cridar i l'ós es va girar per veure qui hi havia. Tenia el morro humit i vermell. I res més. L'Ike va arrencar a córrer.
Havia fet uns tres kilòmetres quan en George el va avançar. Era més gran que ell i les cames li anaven més de pressa. L'Ike va sentir alguna cosa sota el clatell, entre els omòplats, va saber que l'os s'acostava, i era com si gairebé pogués veure que estirava la pota i el feia caure. Els peus de l'Ike van perdre l'equilibri. Va caure bocaterrosa i els llavis li van començar a coure enmig de la neu. No es va moure. Va sentir el cos pesant de l'ós que cruixia al seu costat, a través del polsim, i no va poder més. Es va pixar a sobre.
L'Ike va sentir el nas. Va començar als peus i el va ensumar entre les cames. Va esbufegar i va panteixar damunt del seu cos. A mesura que se li acostava a l'orella, li va fer l'efecte que era una persona que es preparava per confessar-li un secret. L'Ike va sentir l'escalfor de l'alè de l'ós i va tancar els ulls. Tenia neu als canells, entre les manyoples i la jaqueta, i va pensar en la pell d'aquella zona, com s'envermellia i li picava a la vora del foc mentre la mare li preparava farinetes de civada, i com, quan no se sentia sola, arrencava sons de culleretes fent repicar el dors de la coberteria de plata contra els genolls, i després entre els dits, fins que confegia un ritme i podia cantar. El nas havia tornat a l'entrecuix. Va sentir que l'os s'allunyava.
Es va quedar una bona estona estirat a la neu. Quan va alçar el cap ja vesprejava. A la llunyania va veure un vehicle. S'acostava, però ell no es podia moure. L'Ike diu que a vegades tens aquestes experiències i hi penses durant la resta de la teva vida. I si proves d'esborrrar el que ha passat, aleshores torna amb més força que mai, com un malestar que et consumeix, com una pregunta sense resposta, i et veus obligat a reviure-ho de cap a cap.
A la Marysue li agrada que li acaroni la llengua. És un múscul gros i temible, i mentre li passo la mà d'una banda a l'altra, miro de no pensar en ella empassant-se'm el braç. Faig servir l'esquerre perquè considero que no el trobaria tant a faltar com el dret. Agafo la mànega i començo l'última esbandida al costat de la Marysue. Els pèls aspres i negres que li surten d'entre les arrugues de la pell pengen i degoten pel pes de l'aigua. Penso en els mateixos pèls més tard, quan sóc a casa sa i estalvi i deixo enrere una dutxa calenta, un cop eliminades totes les ferums animals del dia. Em passo la tovallola per sota els braços, pel pit i per les cames. Quan arribo als peus, m'eixugo a consciència, passant entre els dits, i torno a pensar en la meva exdona: "Trepitja aquí".
La vaig conèixer en un bar de Las Vegas. Hi era per una convenció, una trobada d'infermeres que havien treballat en hospitals de campanya durant la guerra del Vietnam. Jo servia copes. Em va explicar que havia salvat la vida d'un paio en un restaurant amb un ganivet per tallar carn i un bolígraf, practicant-li una traqueotomia entre plat i plat. Em vaig fixar en la seva gola mentre es bevia el martini i en com se li estiraven i se li movien les glàndules del coll. "Li vaig fer el tall per instint", em va dir, i jo em vaig inclinar damunt la barra i li vaig fer un petó.
Vam tenir una boda ràpida. Vam llogar un descapotable per un dia i ens vam preparar un pícnic. Ella duia una gorra de beisbol blanca amb un vel grapat al darrere. En acabat vam passar per la presa Hoover i ella es va posar dreta al cotxe i va començar a cridar mentre la travessàvem, amb el vestit que li voleiava des de la cintura i el carmí difuminat als llavis. Ja s'havia divorciat una vegada. Jo me'n solia mofar durant les nostres trucades de llarga distància quan feia poc que sortíem, però quan la vaig convèncer que vingués a viure amb mi (que deixés la feina i comencés de zero), em va fer prometre que no ho tornaria a esmentar. "No vull que em recordin res", em va dir, i jo li vaig contestar que era per això que la gent es casava.
La nostra filla es diu Leig Ann. Va néixer amb la síndrome de Down i, tot i que la meva dona no ho va dir mai, vaig deduir pels seus ruflets que sospitava dels meus gens de l'oest mitjà. Quan em va deixar, va portar la Leigh Ann amb els seus pares a Nou Mèxic. Jo m'hi arribava amb cotxe cada cap de setmana i em passava una infinitat d'hores incòmodes al porxo del davant amb la meva filla a la falda. M'allotjava en un motel d'allà a prop i el dilluns al matí me'n tornava a Las Vegas, mentre el desert s'estenia en totes direccions al meu voltant com si jo fos el centre d'alguna cosa magnífica. Tot plegat em feia venir ganes de cridar, i a vegades ho feia, amb les finestres abaixades i les ràfegues de vent que em penetraven la boca.
Em va trucar al bar per dir-me que se n'anava a viure amb el seu nòvio i que s'enduia la Leigh Ann. Vaig fer que un company de feina que estudiava la carrera de dret (i es pagava els préstecs amb les propines) es posés al telèfon i li digués que m'havia de dir on anaven. Li va donar una adreça, però va resultar que era falsa, i vaig enfilar l'autopista fins a casa dels seus pares. No em volien dir on era. Em van dir que mereixia no saber-ho.
L'any després d'haver-nos casat, teníem un pis a Carson City. Era un segon, tipus vagó, amb un passadís llarg i una finestra a la punta que donava a una escala d'incendis. Les nits càlides d'estiu, després de plegar de la feina, saltava des del carrer i m'agafava als barrots de ferro, em donava impuls i pujava fins a l'apartament. Em pensava que era romàntic.
Una nit vaig arribar al bar i va resultar que hi havia hagut una equivocació i que érem dos. La Maggie, una noia filipina aficionada a l'astronomia, ja servia copes. Em va explicar que aquella nit s'havia de veure Mart i em va ensenyar a localitzar-lo. Em va dir que tenia un radi de 3.400 quilòmetres i que tardava 687 dies a fer la volta al Sol. Quan vaig arribar a casa, em vaig quedar a fora de l'edifici i el vaig trobar: una llumeta vermella que pampalluguejava al cel. Allò va fer que em preguntés quants estels i quants planetes hi devia haver més enllà, ocults a la meva vista, i vaig pensar que aquest fet no els feia menys reals.
Em vaig enfilar a l'escala d'incendis i vaig trobar la finestra tancada i els llums de l'apartament apagats. Vaig començar a donar cops al marc i, just quan em pensava que havia de baixar, vaig veure que s'obria la porta del fons del pis, i el llum del rebedor va descobrir un home que se n'anava.
La meva dona es va acostar a la finestra embolicada amb un barnús. Mentre girava el pany va fer un somriure feble. Va fer lliscar el marc per obrir la finestra i em va dir: "Què, entres o no?", i jo vaig allargar el braç, li vaig tocar la galta i li vaig estampar la galta contra l'ampit. Aquesta va ser la primera vegada que li vaig fer mal aquella nit. La vaig empènyer cap a dins, va caure a terra i va tombar la taula i un llum, i aquesta va ser la segona vagada que li vaig fer mal. La tercera va ser quan la vaig agafar pels cabells i la vaig arrossegar pel passadís fins a la cuina. La quarta va ser quan li vaig clavar les puntades. La cinquena, la sisena, la setena, la vuitena i la novena van ser quan la vaig bufetejar, amb el palmell roent. Vaig pensar en un ganivet, però vaig agafar la liquadora del taulell i l'hi vaig llançar, i aquesta va ser l'última vegada que li vaig fer mal. Va perdre el coneixement. Tenia el nas trencat i la sang se li filtrava pel barnús. Em vaig recolzar a la paret per recuperar l'alè. La Leigh Ann plorava al dormitori.
Em vaig asseure a la taula de la cuina (la taula on menjàvem muffins i untàvem melmelada), em vaig mirar els dits tremolosos i em vaig adonar que era feliç. Més tard, un cop em van haver desaparegut els blaus i després que ella m'hagués deixat, em vaig asseure al mateix lloc i em vaig tocar la pell, i els músculs em feien mal com si m'haguessin arrencat el cos a trossos i me l'haguessin restaurat de pressa i corrents. Però en aquell instant vaig saber que havia tocat alguna cosa pura i meravellossa que ressonava en els meus ossos, i no va ser fins que vaig sentir els plors de la meva filla que vaig tornar a aquell pis, a aquella habitació i a aquella vida que era al meu davant, i em vaig dir: "Tens una filla; has de vigilar".
He sentit històries d'elefants que es tornen bojos. Miro la Marysue i em demano si a ella també li passa. Agafo l'escombra que faig servir per tornar-la a la gàbia i li clavo amb força sota les costelles. Deixa anar un esbufec i un gemec. Sé que li ha fet mal. Es gira i em clava la mirada. Li frego una pota del darrere amb la mà, amunt i avall, per compensar-la, i ella alça una mica la cua cap a una banda i deixa anar una tifarada.
En Joseph comença a recollir les mànegues amb el braç, se les cargola al voltant de l'espatlla i les posa a lloc amb el monyó. Troba que penso massa. Em diu: "¿Per què no vas a treballar a un altre lloc?". Llavors sembla que li sàpiga greu i diu que no es vol pas desempallegar de mi. M'agradaria saber si ho sap, però se'n va a casa a l'hora de sempre i em deixa perquè faci l'última esbandida. Deixo el lloc net i escampo el fenc de la nit.
Quan estic, em trec les sabates, m'estiro al terra de la gàbia de la Marysue, la toco sota el genoll com fa en Joseph i li poso el cap sota la pota. Deixa que la planta reposi sobre la meva orella. El ciment em refreda la galta, l'olor és com la fertilitat humida de la terra sota les roques. La Marysue canvia el pes de lloc i el meu cap rodola amb suavitat, enrere i endavant. Li sento la respiració. Ressona a les parets i sembla un xiulet absorbit, un enregistrament d'un elefant que encara viu en llibertat. Tanco els ulls, m'imagino figuretes de Bengala i sento una pensantor que s'eleva.
Assortiment d´animals. Hannah Tinti . Editorial Empúries. Trad.Albert Torrescasana (pags 7-19)
Enllaços:
El llibre (nord-americà) de les bèsties
Three True Stories about Dogs, and a Bit about Animal Crackers
by Hannah Tinti
Assortiment d'animals
Hannah Tinti
És l'hora de rentar l'elefanta. En Joseph ha tret les mànegues i jo dono copets a la Marysue perquè passi per la porta i es posi al lloc on la netegem. "Hop!", faig, i la burxo amb l'escombra. Haig d'anar amb compte (hi ha una part de mi que no mira quan travessa). La Marysue va deixar caure tot el pes damunt del peu de l'últim cuidador i li va esclafar els ossos. Ja m'imagino la meva exdona estirant-li una d'aquelles orelles gegants i murmurant-li: "trepitja aquí".Quan vaig entrar, el personal em va convidar a una cervesa i em va ensenyar les cicatrius. Van dir que tard o d'hora acabaria passant. Van dir que vigilés. Tothom que treballa amb animals té alguna marca.
En Joseph diu que els grans animals equivalen als grans problemes. Sap el pa que s'hi dóna. També ha rebut, ell. Divuit anys tenia, quan l'exèrcit el va enviar a Cambotja. Va tornar bé, diu, però al cap de poc un tigre senegalès d'un circ ambulant li va arrencar el braç d'una queixalada. Al final del colze hi té un petit monyó que es belluga amunt i avall. Com jo, en Joseph estava casat amb una dona que ha desaparegut d'escena. El va deixar per un home que també havia estat a Cambotja. En Joseph diu que va ser culpa seva. No en responsabilitza el tigre.
És un dia força càlid i suo sota la granota. Raspallem les cames de la Marysue i en Joseph m'explica una altra història, aquesta sobre el seu amic Al, que va conèixer a l'exèrcit (res a veure amb el que li va fugir amb la dona rumb a la posta del sol). L'escolto mentre descriu la selva i apunto la mànega cap a terra per fer fang. A la Marysue li agrada rebolcar-s'hi. En recull una mica i es ruixa l'esquena. Agafo un raspall de mànec llarg i l'hi frego. Em mira amb la boca oberta i em sembla que em diu "gràcies".
A l'Al, l'amic d'en Joseph, el van destinar a prop de Phnom Penh i tenia una cacatua que havia comprat al carrer per un dòlar. Se li posava a l'espatlla i feia onejar el plomatge, però sobretot mirava al seu voltant i bellugava les potes endavant i endarrere. L'Al la va entrenar perquè cagués quan l'hi ordenava. La feia descarregar sobre els amics en to de broma, però també sobre gent que no li queia bé (en aquest cas es tractava d'una altra mena de broma).Un dia eren en un bar. La cacatua volejava amunt i avall i, tot d'una, va aterrar a l'espatlla de l'Al i se li va escapar una mica del seu fruit blanc i lluent. No ho havia fet mai. En Joseph va riure. Però l'Al es va quedar allà assegut, observant com s'assecava mentre li descendia pel color verd camuflatge de la jaqueta de l'exèrcit. "Em moriré", va dir, i es va morir. Li van posar una bomba a la moto i va esclatar quan va fer girar el contacte. En Joseph va dir que, després de l'incident, va veure la cacatua que volava i buscava el seu amo. Al final en Joseph es va indignar tant que d'un cop la va fer baixar d'un arbre i la va desnucar. Llavors encara tenia els dos braços.
Miro en Joseph per veure com es troba, però ja no sembla enfadat. Fa lliscar l'esponja pels peus de la Marysue i diu que els manatis tenen el mateix tipus d'ungles arrodonides a les aletes. Diu que són els parents més pròxims dels elefants. Provo d'imaginar-me la Marysue surant a flor d'aigua, sobtadament alliberada de tot aquest pes. En Joseph diu que els elefants poden recòrrer molts quilòmetres nedant. Intueixen que no s'enfonsaran.
La Sandra s'encarrega de la gàbia dels micos. És una dona atractiva si la mires de l'esquerra. Quan es gira, li veus la pell arrugada i la línia blava i sinuosa que li solca la galta fins la barbeta. Un goril·la se n'hi va endur un tros d'una mossegada. La cicatriu li frega la comissura dels llavis, de tal manera que, quan somriu, la pell se li estira i sembla que hi ha alguna cosa que encara se li arrapa.Va estudiar biologia i zoologia a la universitat. Després de llicenciar-se, un dels seus professors la va contractar com a ajudant de recerca i es va endinsar a la selva africana. Es pensava que ho tenia per la mà, i això el va empènyer a fer coses que no havia de fer, com acostar-se massa a un goril·la acabat de néixer en el moment en què la mare sortia d'entre els arbustos, s'abalançava sobre ella i li clavava les dents a la cara fins que l'equip amb què viatjava va liquidar la bèstia d'un tret. La Sandy es va despertar en un hospital envoltada de metges que feien espetegar la llengua mentre li cosien la pell sobre l'os.
Vam sortir una vegada. La vaig portar a sopar i al cine i després vam anar a fer una copa. Em va explicar que el seu exnòvio l'obligava a tombar el cap quan feien l'amor per no haver de veure-li la cicatriu. Escoltar allò em va anguniejar. M'inquieta la manera que tenen les persones de confessar-te secrets personals i de fer-te'n sentir responsable. Després d'allò la vaig acompanyar a casa i me'n vaig anar de seguida que vaig poder.
En Mike s'ocupa dels lleons marins: en George i la Martha. Té un master en poesia i fa set anys que treballa aquí, fregant el tanc. Cada migdia fa un espectacle. Agafa peixos d'una galleda i els llença a en George i la Martha mentre ells remouen el cos per damunt de l'aigua. En acabat, si el director no és a prop, mira de vendre exemplars del seu llibre entre el públic.Una nit, després d'haver-nos partir una ampolla de licor de fruita amb els pantalons arromangats i els peus a la piscina dels lleons marins, en Mike em va parlar de la nit que va anar a fer submarinisme amb uns amics a la costa de Mèxic. Em va dir que capbussar-se a l'oceà quan s'ha fet fosc és com enfonsar-se en un cementiri, com ser engolit per la terra, ensopegar amb taüts i cadàvers, i sentir que tots els fragments perduts de les ànimes es filtren a través del sol i et busquen. Em va dir que no hi tornaria.
Es van endur llanternes subaquàtiqes per veure què hi havia. Es van lligar uns bastonets lluminosos a les bombones, cadascun de color diferent: verd, groc i lila. Van deixar una persona a la barca perquè els recollís. Van agafar les ulleres i els reguladors i es van tirar a l'aigua d'esquena.
El grup es va submergir uns vuitanta peus i es va deixar arrossegar pel corrent. Als rajos de les llanternes s'hi congregaven eixams de bestioles, i en Mike em va dir que havia notat com es bellugaven i el fregaven quan es quedaven encallats al vestit de submarinista. Va veure llagostes gegants, meduses, rajades, taurons i altres criatures, coses estranyes de les quals desconeixia els noms, éssers que només surten de nit.
Llavors en Mike va veure una cosa enorme. Més enllà d'on li arribava la llum de la llanterna, hi havia un moviment llòbrec i escamós que no semblava aturar-se, el tros de l'ala d'una manta, o potser la corba d'una cua. A sota d'en Mike, l'animal s'agitava, i hi havia coses que en penjaven: punxes o sangoneres, detritus del seu deixant. En Mike va procurar mantenir la calma. Va apagar la llanterna, com si l'haguessin exampat espiant a cals veïns, i es va quedar immòbil enmig de la quietud de l'aigua. Llavors va començar a nedar tan de pressa com va poder.
Es va aturar a trenta peus per motius de seguretat: no volia que la descompressió li causés una embòlia. Va encendre la llanterna i va enfocar el mar que li quedava a sota i al darrere. Va veure una anguila. I un banc de peixos. En Mike va distingir la lluentor verda d'un bastonet que se li acostava de mica en mica. El va envair una onada d'alleujament. A flor d'aigua, ell i el seu company avançaven i retrocedien tot camejant i esperant l'amic. Distingien el seu color lila, al lluny.
Quan van veure que no se'ls apropava, es van posar nerviosos i el van anar a buscar. No hi era. Només hi havia les bombones, reposant al fons marítim, i el bastonet lluent, oscil·lant com un penell que assenyalava la direcció d'un mal vent. Van tornar a la barca, però tampoc hi era, i ja havien esgotat la reserva d'oxigen. Van demanar ajut per la ràdio. En Mike va agafar un tub i una llanterna per continuar mirant, però es va quedar a prop de la barca. No van trobar mai el cos.
En Mike va tirar l'ampolla buida de licor de fruita a la piscina. Vam estar una estona en silenci. Mentre engrapava la barana amb els dits, vaig pensar en tota la canalla que l'endemà estamparia la cara sobre el vidre. Vam compartir una estona més de silenci i, en acabat, es va ficar a l'aigua i va treure l'ampolla.
D'històries d'animals se'n senten cada dia. Una abella va picar el petit Johnny i va tenir una aturada cardíaca. Una serp va picar el cosí Tom i al cosí Tom se li va ressecar un dit del peu. Una bandada de gossos va empaitar la tia Shirley carrer avall fins que ella va entrar en un cotxe per una finestra oberta, la va tancar girant la maneta correcuita i va veure que les bèsties l'encerclaven, clavaven urpades a les portes i deixaven marques al crom amb el musell. Se suposa que aquestes històries han de servir d'advertència.
En Joseph frega la part interior de la pota de Marysue. La toca per sota el genoll i ella aixeca la pota d'una manera automàtica, com si els seus dits li diguessin alguna cosa important. Sé que ara m'haig de guardar de fer cap moviment sobtat. La Marysue em mira com si la pogués atacar, perquè ara és quan ho provaria un altre animal, quan no està preparada per protegir-se. Els seus ulls semblen massa petits per un cos tan voluminós. Manté la trompa a l'esquena d'en Joseph, palpant l'aire que l'envolta, mirant de constatar el que li passa.
En Joseph diu que en el seu hàbitat natural, quan els elefants se senten amenaçats, posen els petits i els febles al mig i els envolten formant una rotllana. M'agradaria saber si la Marysue té família en algun lloc. Si van provar d'impedir que l'etiquetessin i l'embarquessin. Me la imagino buscant una cua on agafar-se mentre els altres piafen i es preparen per atacar.
L'Ann és la taquillera. El seu gat, l'Stinky, ve cada dia a treballar amb ella. L'Ann té un cistellet als peus i el gat hi dorm. L'Stinky no té pèl. La pell li penja entre les cames com si fos un vell amb bolquers. L'Ann diu que l'Stinky li va salvar la vida.Em parla d'una nit de setembre en què la va despertar una llum encegadora. El llit trontollava i va pensar que era un terratrèmol, fins que va sentir que el seu cos s'alçava i començava a avançar cap a la finestra. El marc va sortir disparat i es va estripar la cortina. L'Ann diu que el que va passar a continuació va ser la fiblada que sents abans de quedar-te congelat, seguida d'un entumiment que li va començar als dits de les mans i dels peus i se li va estendre per les cuixes, les espatlles i fins al cor. Va provar de cridar, però la seva gola era un nus inflamat.
L'Stinky es va enfilar a l'ampit de la finestra i es va posar a bufar. Llavors tenia pèls, diu l'Ann, una barreja de grocs i ataronjats, i se li van eriçar, punxant el raig com un brodat. L'Stinky va ensenyar les dents i l'Ann diu que els seus ulls reflectien la llum amb tanta intensitat que semblava que disparés rajos làser. Tot d'una es va fer fosc i l'Ann va caure a terra i es va donar un cop al clatell amb la tauleta de nit. Es va embolicar amb l'estora i va arrossegar-se sota el matalàs, on es va quedar mig estabornida fins l'endemà al matí. Quan va arribar la claror diürna i va tenir prou valor per sortir, va descobrir la finestra oberta, esquinçalls de cortina als arbustos de fora i l'Stinky, esquilat i tremolós, a l'armari, sota una pila de roba bruta.
Quan no ven entrades, l'Ann recorre el país amb el gat i va a convencions de persones abduïdes, i s'aferra al cos pelat de la bèstia per demostrar que diu la veritat. No va enlloc sense ell. Miro l'Stinky a través del vidre mentre dorm i penso en la devoció. Sé que l'Ann pateix pel que passarà quan l'Stinky es mori (és normal, ella sap què és viure sola). I quan no hi sigui i la llum torni a l'habitació, sabrà, mentre l'estiren a través de la finestra, que aquesta vegada se l'emporten perquè no hi ha ningú que l'estimi prou per impedir-ho.
Agafo un manyoc d'alfals i aixeco el braç. La Marysue atansa la trompa i me'l pren. Tan bon punt s'ha empassat el menjar, se'm torna a acostar per veure si en tinc més. Em palpa el palmell amb la trompa com si em llegís la línia de la vida.
En Joseph diu que els elefants identifiquen parents morts tocant-los els ossos. Es passen hores regirant-ne les restes, acariciant-ne les corbes del crani. A vegades se'ls enduen i els traginen diversos quilòmetres abans de desfer-se'n.
L'Ike és l'amo. Em cau prou bé, com la majoria dels que treballen aquí. També té una història. Me la va explicar quan em va fer l'entrevista. Em va preguntar si tenia experiència amb els animals i li vaig dir que em sabia comunicar amb els gossos. L'Ike tenia un dachshund molt menut adormit als peus. Li vaig dir: "Observi", i vaig començar a emetre gemecs guturals. El gos ni tan sols va alçar el cap per mirar-me. L'Ike em va dir: "¿Tan desesperat estàs per trobar una feina, o és que et falta un bull?". Vaig reconèixer que necessitava la feina i em va dir; "Entesos, doncs".
L'Ike és mig esquimal. Va créixer a prop del mar de Bering, a Unalakleet, a Alaska. Allà molts dels homes treballaven a les plataformes petrolíferes i es passaven mesos fora de casa. Aquest fet, malgrat que encara quedaven les dones i la canalla donava molta llibertat a l'Ike. Li agradava sortir amb nens més grans que ell. A Iditarod cada any tenia lloc una cursa de trineus amb gossos. Quan arribava, els nens embogien i es construïen trineus atrotinats, i cadascú mirava de lligar els seus gossos, que molt sovint els tombaven, fugien i havien d'arrossegar fragments laminats de metall durant el que quedava del dia.Per resoldre aquest problema, en George, un amic de l'Ike, va decidir lligar el seu germà petit al trineu amb una corretja abans d'enganxar-hi el gos de la família, un jove husky que s'escapava sovint. El gos va arrencar i va arrossegar el germà petit d'en George, que es va allunyar cridant, i els dos nois van haver d'encalçar-los. Quan havien caminat més d'un quilòmetre i estaven a punt de coronar un turó, van trobar una gorreta blava de les que es lliguen sota la barbeta. L'Ike la va recollir i van avançar fins a l'altra banda del cim, on hi havia un ós polar esbudellant el germà petit d'en George. Ja havia destrossat el gos. La neu estava coberta de sang, el trineu bolcat, la corda fluixa, penjant del coll del Husky. En George es va posar a cridar i l'ós es va girar per veure qui hi havia. Tenia el morro humit i vermell. I res més. L'Ike va arrencar a córrer.
Havia fet uns tres kilòmetres quan en George el va avançar. Era més gran que ell i les cames li anaven més de pressa. L'Ike va sentir alguna cosa sota el clatell, entre els omòplats, va saber que l'os s'acostava, i era com si gairebé pogués veure que estirava la pota i el feia caure. Els peus de l'Ike van perdre l'equilibri. Va caure bocaterrosa i els llavis li van començar a coure enmig de la neu. No es va moure. Va sentir el cos pesant de l'ós que cruixia al seu costat, a través del polsim, i no va poder més. Es va pixar a sobre.
L'Ike va sentir el nas. Va començar als peus i el va ensumar entre les cames. Va esbufegar i va panteixar damunt del seu cos. A mesura que se li acostava a l'orella, li va fer l'efecte que era una persona que es preparava per confessar-li un secret. L'Ike va sentir l'escalfor de l'alè de l'ós i va tancar els ulls. Tenia neu als canells, entre les manyoples i la jaqueta, i va pensar en la pell d'aquella zona, com s'envermellia i li picava a la vora del foc mentre la mare li preparava farinetes de civada, i com, quan no se sentia sola, arrencava sons de culleretes fent repicar el dors de la coberteria de plata contra els genolls, i després entre els dits, fins que confegia un ritme i podia cantar. El nas havia tornat a l'entrecuix. Va sentir que l'os s'allunyava.
Es va quedar una bona estona estirat a la neu. Quan va alçar el cap ja vesprejava. A la llunyania va veure un vehicle. S'acostava, però ell no es podia moure. L'Ike diu que a vegades tens aquestes experiències i hi penses durant la resta de la teva vida. I si proves d'esborrrar el que ha passat, aleshores torna amb més força que mai, com un malestar que et consumeix, com una pregunta sense resposta, i et veus obligat a reviure-ho de cap a cap.
A la Marysue li agrada que li acaroni la llengua. És un múscul gros i temible, i mentre li passo la mà d'una banda a l'altra, miro de no pensar en ella empassant-se'm el braç. Faig servir l'esquerre perquè considero que no el trobaria tant a faltar com el dret. Agafo la mànega i començo l'última esbandida al costat de la Marysue. Els pèls aspres i negres que li surten d'entre les arrugues de la pell pengen i degoten pel pes de l'aigua. Penso en els mateixos pèls més tard, quan sóc a casa sa i estalvi i deixo enrere una dutxa calenta, un cop eliminades totes les ferums animals del dia. Em passo la tovallola per sota els braços, pel pit i per les cames. Quan arribo als peus, m'eixugo a consciència, passant entre els dits, i torno a pensar en la meva exdona: "Trepitja aquí".
La vaig conèixer en un bar de Las Vegas. Hi era per una convenció, una trobada d'infermeres que havien treballat en hospitals de campanya durant la guerra del Vietnam. Jo servia copes. Em va explicar que havia salvat la vida d'un paio en un restaurant amb un ganivet per tallar carn i un bolígraf, practicant-li una traqueotomia entre plat i plat. Em vaig fixar en la seva gola mentre es bevia el martini i en com se li estiraven i se li movien les glàndules del coll. "Li vaig fer el tall per instint", em va dir, i jo em vaig inclinar damunt la barra i li vaig fer un petó.Vam tenir una boda ràpida. Vam llogar un descapotable per un dia i ens vam preparar un pícnic. Ella duia una gorra de beisbol blanca amb un vel grapat al darrere. En acabat vam passar per la presa Hoover i ella es va posar dreta al cotxe i va començar a cridar mentre la travessàvem, amb el vestit que li voleiava des de la cintura i el carmí difuminat als llavis. Ja s'havia divorciat una vegada. Jo me'n solia mofar durant les nostres trucades de llarga distància quan feia poc que sortíem, però quan la vaig convèncer que vingués a viure amb mi (que deixés la feina i comencés de zero), em va fer prometre que no ho tornaria a esmentar. "No vull que em recordin res", em va dir, i jo li vaig contestar que era per això que la gent es casava.
La nostra filla es diu Leig Ann. Va néixer amb la síndrome de Down i, tot i que la meva dona no ho va dir mai, vaig deduir pels seus ruflets que sospitava dels meus gens de l'oest mitjà. Quan em va deixar, va portar la Leigh Ann amb els seus pares a Nou Mèxic. Jo m'hi arribava amb cotxe cada cap de setmana i em passava una infinitat d'hores incòmodes al porxo del davant amb la meva filla a la falda. M'allotjava en un motel d'allà a prop i el dilluns al matí me'n tornava a Las Vegas, mentre el desert s'estenia en totes direccions al meu voltant com si jo fos el centre d'alguna cosa magnífica. Tot plegat em feia venir ganes de cridar, i a vegades ho feia, amb les finestres abaixades i les ràfegues de vent que em penetraven la boca.
Em va trucar al bar per dir-me que se n'anava a viure amb el seu nòvio i que s'enduia la Leigh Ann. Vaig fer que un company de feina que estudiava la carrera de dret (i es pagava els préstecs amb les propines) es posés al telèfon i li digués que m'havia de dir on anaven. Li va donar una adreça, però va resultar que era falsa, i vaig enfilar l'autopista fins a casa dels seus pares. No em volien dir on era. Em van dir que mereixia no saber-ho.
L'any després d'haver-nos casat, teníem un pis a Carson City. Era un segon, tipus vagó, amb un passadís llarg i una finestra a la punta que donava a una escala d'incendis. Les nits càlides d'estiu, després de plegar de la feina, saltava des del carrer i m'agafava als barrots de ferro, em donava impuls i pujava fins a l'apartament. Em pensava que era romàntic.
Una nit vaig arribar al bar i va resultar que hi havia hagut una equivocació i que érem dos. La Maggie, una noia filipina aficionada a l'astronomia, ja servia copes. Em va explicar que aquella nit s'havia de veure Mart i em va ensenyar a localitzar-lo. Em va dir que tenia un radi de 3.400 quilòmetres i que tardava 687 dies a fer la volta al Sol. Quan vaig arribar a casa, em vaig quedar a fora de l'edifici i el vaig trobar: una llumeta vermella que pampalluguejava al cel. Allò va fer que em preguntés quants estels i quants planetes hi devia haver més enllà, ocults a la meva vista, i vaig pensar que aquest fet no els feia menys reals.
Em vaig enfilar a l'escala d'incendis i vaig trobar la finestra tancada i els llums de l'apartament apagats. Vaig començar a donar cops al marc i, just quan em pensava que havia de baixar, vaig veure que s'obria la porta del fons del pis, i el llum del rebedor va descobrir un home que se n'anava.
La meva dona es va acostar a la finestra embolicada amb un barnús. Mentre girava el pany va fer un somriure feble. Va fer lliscar el marc per obrir la finestra i em va dir: "Què, entres o no?", i jo vaig allargar el braç, li vaig tocar la galta i li vaig estampar la galta contra l'ampit. Aquesta va ser la primera vegada que li vaig fer mal aquella nit. La vaig empènyer cap a dins, va caure a terra i va tombar la taula i un llum, i aquesta va ser la segona vagada que li vaig fer mal. La tercera va ser quan la vaig agafar pels cabells i la vaig arrossegar pel passadís fins a la cuina. La quarta va ser quan li vaig clavar les puntades. La cinquena, la sisena, la setena, la vuitena i la novena van ser quan la vaig bufetejar, amb el palmell roent. Vaig pensar en un ganivet, però vaig agafar la liquadora del taulell i l'hi vaig llançar, i aquesta va ser l'última vegada que li vaig fer mal. Va perdre el coneixement. Tenia el nas trencat i la sang se li filtrava pel barnús. Em vaig recolzar a la paret per recuperar l'alè. La Leigh Ann plorava al dormitori.
Em vaig asseure a la taula de la cuina (la taula on menjàvem muffins i untàvem melmelada), em vaig mirar els dits tremolosos i em vaig adonar que era feliç. Més tard, un cop em van haver desaparegut els blaus i després que ella m'hagués deixat, em vaig asseure al mateix lloc i em vaig tocar la pell, i els músculs em feien mal com si m'haguessin arrencat el cos a trossos i me l'haguessin restaurat de pressa i corrents. Però en aquell instant vaig saber que havia tocat alguna cosa pura i meravellossa que ressonava en els meus ossos, i no va ser fins que vaig sentir els plors de la meva filla que vaig tornar a aquell pis, a aquella habitació i a aquella vida que era al meu davant, i em vaig dir: "Tens una filla; has de vigilar".
He sentit històries d'elefants que es tornen bojos. Miro la Marysue i em demano si a ella també li passa. Agafo l'escombra que faig servir per tornar-la a la gàbia i li clavo amb força sota les costelles. Deixa anar un esbufec i un gemec. Sé que li ha fet mal. Es gira i em clava la mirada. Li frego una pota del darrere amb la mà, amunt i avall, per compensar-la, i ella alça una mica la cua cap a una banda i deixa anar una tifarada.
En Joseph comença a recollir les mànegues amb el braç, se les cargola al voltant de l'espatlla i les posa a lloc amb el monyó. Troba que penso massa. Em diu: "¿Per què no vas a treballar a un altre lloc?". Llavors sembla que li sàpiga greu i diu que no es vol pas desempallegar de mi. M'agradaria saber si ho sap, però se'n va a casa a l'hora de sempre i em deixa perquè faci l'última esbandida. Deixo el lloc net i escampo el fenc de la nit.
Quan estic, em trec les sabates, m'estiro al terra de la gàbia de la Marysue, la toco sota el genoll com fa en Joseph i li poso el cap sota la pota. Deixa que la planta reposi sobre la meva orella. El ciment em refreda la galta, l'olor és com la fertilitat humida de la terra sota les roques. La Marysue canvia el pes de lloc i el meu cap rodola amb suavitat, enrere i endavant. Li sento la respiració. Ressona a les parets i sembla un xiulet absorbit, un enregistrament d'un elefant que encara viu en llibertat. Tanco els ulls, m'imagino figuretes de Bengala i sento una pensantor que s'eleva.
Assortiment d´animals. Hannah Tinti . Editorial Empúries. Trad.Albert Torrescasana (pags 7-19)
Enllaços:
El llibre (nord-americà) de les bèsties
Three True Stories about Dogs, and a Bit about Animal Crackers
by Hannah Tinti
