Dilluns, 7 de març
Curial e Güelfa (fragments)
Capítol 33
Partit adoncs lo torneig, lo marquès se'n muntà en les llotges, e aquí les dones e Curial lo desarmaren. Lo marquès féu venir a Boca de Far, e féu-li grandíssima honor, dient que era lo millor cavaller qui en lo tornejament fos estat e lo qui més havia fet de son cors. Dix Boca de Far:
- Marquès, açò poguérets vós dir si io me n'hagués menat vostre cavall, així com vós en menàs lo meu. Lladoncs lo marquès ris e abraça'l e festeja'l molt. Ab tant, lo gran sopar fonc aparellat e tothom venc a seure.
Mes Curial, sobrat d'ira, mirava envers totes parts, e demanà per un cavaller que havia aportat en lo torneig un escut verd ab una barra d'or qui el travessava: e fonc-li mostrat. E tantost ell lo hi acostà, e li demanà son nom e de quina terra era. E ell repòs haver nom Dalmau d'Oluge e ésser de Catalunya. Curial li féu molt gran festa, així com aquell qui havia vistes moltes belles coses per ell fetes en lo torneig, e senyaladament l'aürt que havia fet a Boca de Far, e com, mogut de gran cortesia, l'ajudà a llevar, e puis lo combaté molt valerosament; e dins son cor tengué per dit aquest ésser lo més valent cavaller que en lo torneig fos estat. Per què, apartat lo marquès a una part, lo pregà que li fes gran festa, car bé s'hi mereixia, e per temps li poria aprofitar. Lo marquès ho féu així; per què, acostant-se lo cavaller català, lo festejà molt.
Ab tant, segueren a sopar; e, ordonant lo marquès, segué Curial en mig de la Güelfa e de l'Andrea, e prop l'Andrea lo català, e Boca de Far prop de la Güelfa, e lo marquès davant en una cadira; tots los altres segueren ordonadament.
E servia de mestre d'hostal una noble donzella apellada Arta, la bellesa en aquell temps de la qual era tenguda en gran estima; e acompanyada de molts cavallers e gentils dones se feia conèixer en la sala. Emperò lo servir que ella feia era majorment mirar Curial, la bellesa del qual resplendia sobre tots e totes quants e quantes en la sala eren; mes l'Arta, no sabent cobrir ço que en lo cor li era caigut, no partia los ulls d'aquell Curial; de què la Güelfa, quasi amb malenconia o gelosia, dix:
- Arta, io no em pensava que hi hagués altres ferits sinó los del torneig; mes ara veig lo contrari, e crec que n'hi haurà d'apresonats.
Arta callà.
Lo sopar fonc acabat e les taules llevades, quan l'Arta venc amb un bacinet d'armes molt bell, e de part del marquès lo donà a Boca de Far, així com al pus valent e millor cavaller del torneig; de què lo català se torbà,e dix:
- Mala hi som venguts los estrangers no coneguts.
Curial, oint això, veent que lo marquès no jutjava lo pris raonablement, a sos vijares, e d'altra part hac vist que Boca de Far nulls temps partia los ulls de la Güelfa, e li deia alguns mots per los quals tothom havia coneixença que enamorat, tramès cuitadament per una espasa sua, la qual li havia donada lo duc d'Ostalriche, lo guarniment de la qual no es fora estimat lleugerament; e; donant-la al cavaller català, li dix:
- Tenits aquesta espasa, així com aquell qui mills e pus fort n'havets ferit que cavaller que jo hage vist vui en lo torneig.
Boca de far, mogut d'enveja, dix:
- Per ma fe, io em tenc per dit que lo cavaller hage ferit de la sua espasa, emperò d'altres n'hi ha qui han fet tant com ell, segons lo meu parer.
Lo marquès manà que degú no parlàs pus. Per què lo català, ab gran enuig, sostengué aquell manament del marquès per una gran estona, dins la qual se parlà de moltes coses. Mes lo català, qui no havia oblidades les paruales que Boca de Far havia dites a Curial, dix:
- Cavaller, ni cobdícia de vostre bacinet, ni cobdícia de furtar-vos aquella poca honor que hui cuidat haver guanyada me fa parlar, e sí fa vostre ergull, lo qual io no poria soferir; e per ço us dic que lo marquès no ha jutjat dret en donar a vós lo merescut. E jatsia que en aquest cas io no faça menció de mi, com sia cavaller de pobre fet, emperò tota via seria prest, com vós ho deliberàssets, tornar en plaça e fer-vos conèixer, per batalla de mon cors contra el vostre, que vós no mereixets lo pris que us és estat atorgat.
Boca de far era gran senyor, e era vengut molt ben acompanyat al torneig, e s'hi era enamorat de la Güelfa, si bé ella no hi poria girar los ulls, e tenc-se a gran càrrec que davant ella aquell pobre cavaller li digués tals paraules. E repòs:
- Amic, io ara no he desig de combatre, majorment per tal cas com aquest, sabent cert que lo marquès m'ha donat lo pris més per sa gràcia que per mos mèrits, car sens tot dubte ell lo mereix mills que io; mes, com a ell no parega cosa honesta pronunciar ell ésser lo millor, ha-ho volgut carregar a mi, de què m'ho tenc més vergonya que a honor.
Replicà lo català:
- Ne encara lo marquès és estat lo millor cavaller aquesta jornada, ne lo pris se pertanyeria a ell.
Boca de Far, oint açò, estec entre si una estona, però respòs:
- Cavaller, ja us he dit que io a present no he volentat de combatre, emperò si vós volets mantenir ço que dit havets, io us donaré de mon hostal un cavaller qui us combatrà sobre aquest cas.
Respòs lo català:
- E io donaré a aqueix cavaller de mon llinatge, de mon nom e de mes armes, qui ací és, e io combatré a vós tota hora, car l'altre que em proferits no m'és de res ofès.
Lo marquès conec certament ésser cavaller de gran esforç, e desplaïa-li s'egualava a Boca de far; e dix:
- Cavaller, io no us sé grat de ço que diets, car vos esforçats a abatre un dels cavallers qui m'han més honrat en aquesta plaça.
Lo català, ab gran malenconia, respòs:
- Marquès, ell no us ha honrat, mes vós havets honrat a ell, qui fes lloc a la sua llança davant aquesta llotja e après vos humiliàs a la sua espasa, e per ventura l'haguerets més honrat si io no m'hi fos contraposat, qui responguí per vós mills que vós no fets ara per mi, e encara ara l'honrats; e veig que Déus no us fartaria d'honrar aquells qui us deshonren.
Curial se mès en les noves, e dix:
- Senyor, plàcia-us que bast ço que s'és dit fins ací, car aquest cavaller altres honors mereix que vós no li procurats.
Boca de Far, qui oí parlar Curial, sabent que abdosos volien tirar a una palatera, dix:
- Curial, digats vós ço que aqueix cavaller diu, que io us respondré.
Curial repòs:
- Boca de Far, io no dic res del marquès, mes tant com toca a vós, dic que a mon juí lo cavaller català és estat hui millor cavaller que vós, e més ha fet que vós de gran res e mills mereix lo pris.
Boca de Far respòs que mentia per la gola, e que ell e un companyó seu combatrien a ell e al català sobre aquest cas. Curial, qui oi açò, respòs:
- Boca de Far, io dic veritat e vós havets mentit, e mentits ara, e mentirets tantes vegades com ho tornarets a dir; e só content combatre-us sobre aquest cas mon cors contra el vostre. E si a aquest cavaller català qui ací és serà plasent combatre contra vostre companyó, plaer n'hauré; sinó, io m'ofir trobar altra companyia.
Lo català, qui açò oí, tot escalfat e quasi mullat de suor, se féu avant e dix:
- Boca de Far, massa havets parlat, e ara veurem si serets home per mantenir ço que dit havets, car io faré companyia tant com ànima en lo cors. E així fonc per tots confermat.
...........
Capítol 35
Curial, sabent Boca de Far ésser amorós de la Güelfa, devenc molt gelós, e, encès de rabiosa ira, l'haguera mort en qualsevol partit, sinó pensant que dins breus dies la batalla se devia fer e aquella toldria la qüestió car l'un d'ells hi morria, e d'aquí avant la Güelfa romandria per a l'altre, si ella ho volgués.
Venint l'hora de dinar, lo marquès convidà Curial e el se'n menà al seu palau, e li féu assats honor; no, emperò, tanta com li'n feien los ducs e l'emperador. D'aquí avant ordonà que un jorn vengués al seu palau Boca de Far, altre Curial; e així partiren lo temps. Lo marquès, demanant-ho Boca de Far, se n'anà al monestir e, mig forçada, se'n menà la Güelfa al seu palau, dient que mentre aquells estrangers eren ell volia que allí estigués per festejar-los.
Mentrestant los dos ancians se meteren a tractar matrimoni de la Güelfa ab Boca de Far, de què lo marquès hac molt gran plaer, e en parlà ab ella; mes la Güelfa, així com aquella qui era molt sàvia senyora i amava Curial sens tota mesura, no obstant que havia plaer de veure Boca de Far, qui era molt bell e bon cavaller, de molt gran llinatge e meravellosament heretat, e tan ben parlant que no havia esmena, així que tothom havia plaer d'estar-li allí de prop, respòs a son germà:
- Senyor, ver és que io a present no he desig de marit, ne deliberat pendre aqueix ne altre; e, com ho hagués a cor, pensar devets que io em gaurdaria de prendre per marit hom qui estiga en perill de batalla mortal, així com Boca de Far és, car no sé quina fi haurà la batalla, ni em vull veure altra vegada en la dolor que em só vista de perdre marit, e io el me veja matar davant, sens que no li pusca socórrer. No sinó que són purgues e restaurants aquells que ab llances e ab espases se donen. Clam-vos mercè que us vullats callar, car, si tot és bon cavaller Boca de Far, massa ha de fer al present.
Lloà lo marquès aquesta resposta e dic als ancians ço que la Güelfa li havia respost, que lleixàs passar la batalla e après ne parlarien. Tornaren los ancians aquesta resposta a Boca de Far, de què ell fonc molt content. E sí es mès en gran punt per venir a la batalla.
Capítol 36
D'altra part, Curial, qui de totes les coses, moria de gelosia e d'enveja: una, perquè es tenia per dit que la Güelfa amàs Boca de far; altra, perquè lo marquès lo tenia en més estima que a ell e li feia major festa, e semblantment perquè ell no podia parlar amb la Güelfa, de què tot en tot dins si mateix se consumava.
La Güelfa, que no havia menys enveja a Laquesis, tramès a dir Curial que li donàs lo llit e los paraments de Laquesis, així com los li havia donats, car ella els volia per a si, e semblantment li trametés les robes e altres joiells que donats li havien en Alemanya, los quals eren molts, ultra los nomenats; per què Curial ho féu, e per Melcior de Pando lo hi tramès tot. E tantost que ho hac vist, retengué totes les coses; emperò volgué provar Curial e fer-li un enuig així gran e pitjor que Curial no li havia fet a ella sobre lo fet de Laquesis. Per què tantots, secretament, mès a mans a fer una tenda d'aquells paraments de cortines, e tramès-la a Boca de Far, pregant-lo que açó tengués secret fins al jorn de la batalla, que la metés dins la lliça on ell estigués.
Curial moria perquè no podia parlar amb la Güelfa, la qual jatsia fos molt guardada, encara hi podia donar lloc si es volgués. E com vui que parlar no li podia, trametia lletres per Melchior, mes ella null temps davant Melchior les volia llegir ne hi feia cara alguna, de què Melchior cregué certament lo fet de Curial ésser tot barrejat. Mes tantost que Melchior hic era partit, la Güelfa llegia les cartes una i moltes vegades, e les besava i les festejava tant que més non podia, e ab l'abadessa, que en companyia tenia, passava temps parlant tota via de Curial, car altre bé ni repòs no havia ne podia haver sinó parlar d'ell e mirar totes les joies que d'ell tenia. E bé que l'abadessa li consellàs que no es captengués tan cruament vers Curial, tota via ella deia:
- Certes, abans faré pitjor, car lo dia que Boca de Far vindrà a cort, io eixiré i li faré festa; e lo jorn que lo desconeixent hi vendrà, no eixiré ne faré menció, e io faré a ell tant enuig de Boca de Far, com ell ha fet a mi de Laquesis.
E així ho feu d'aquí avant; de què Curial devenc trist, que tothom se tenia per dit que havia paor de la batalla, e ja el tenien per mort. E lo contrari de Boca de Far, car anava tant alegre que tothom se tenia per dit que seria vencedor.
Curial e Güelfa. Anònim (tria). Introducció, edició i notes. Josep Camps. (pags 117-126)
Curial e Güelfa (fragments)
Capítol 33Partit adoncs lo torneig, lo marquès se'n muntà en les llotges, e aquí les dones e Curial lo desarmaren. Lo marquès féu venir a Boca de Far, e féu-li grandíssima honor, dient que era lo millor cavaller qui en lo tornejament fos estat e lo qui més havia fet de son cors. Dix Boca de Far:
- Marquès, açò poguérets vós dir si io me n'hagués menat vostre cavall, així com vós en menàs lo meu. Lladoncs lo marquès ris e abraça'l e festeja'l molt. Ab tant, lo gran sopar fonc aparellat e tothom venc a seure.
Mes Curial, sobrat d'ira, mirava envers totes parts, e demanà per un cavaller que havia aportat en lo torneig un escut verd ab una barra d'or qui el travessava: e fonc-li mostrat. E tantost ell lo hi acostà, e li demanà son nom e de quina terra era. E ell repòs haver nom Dalmau d'Oluge e ésser de Catalunya. Curial li féu molt gran festa, així com aquell qui havia vistes moltes belles coses per ell fetes en lo torneig, e senyaladament l'aürt que havia fet a Boca de Far, e com, mogut de gran cortesia, l'ajudà a llevar, e puis lo combaté molt valerosament; e dins son cor tengué per dit aquest ésser lo més valent cavaller que en lo torneig fos estat. Per què, apartat lo marquès a una part, lo pregà que li fes gran festa, car bé s'hi mereixia, e per temps li poria aprofitar. Lo marquès ho féu així; per què, acostant-se lo cavaller català, lo festejà molt.
Ab tant, segueren a sopar; e, ordonant lo marquès, segué Curial en mig de la Güelfa e de l'Andrea, e prop l'Andrea lo català, e Boca de Far prop de la Güelfa, e lo marquès davant en una cadira; tots los altres segueren ordonadament.
E servia de mestre d'hostal una noble donzella apellada Arta, la bellesa en aquell temps de la qual era tenguda en gran estima; e acompanyada de molts cavallers e gentils dones se feia conèixer en la sala. Emperò lo servir que ella feia era majorment mirar Curial, la bellesa del qual resplendia sobre tots e totes quants e quantes en la sala eren; mes l'Arta, no sabent cobrir ço que en lo cor li era caigut, no partia los ulls d'aquell Curial; de què la Güelfa, quasi amb malenconia o gelosia, dix:
- Arta, io no em pensava que hi hagués altres ferits sinó los del torneig; mes ara veig lo contrari, e crec que n'hi haurà d'apresonats.
Arta callà.
Lo sopar fonc acabat e les taules llevades, quan l'Arta venc amb un bacinet d'armes molt bell, e de part del marquès lo donà a Boca de Far, així com al pus valent e millor cavaller del torneig; de què lo català se torbà,e dix:
- Mala hi som venguts los estrangers no coneguts.
Curial, oint això, veent que lo marquès no jutjava lo pris raonablement, a sos vijares, e d'altra part hac vist que Boca de Far nulls temps partia los ulls de la Güelfa, e li deia alguns mots per los quals tothom havia coneixença que enamorat, tramès cuitadament per una espasa sua, la qual li havia donada lo duc d'Ostalriche, lo guarniment de la qual no es fora estimat lleugerament; e; donant-la al cavaller català, li dix:
- Tenits aquesta espasa, així com aquell qui mills e pus fort n'havets ferit que cavaller que jo hage vist vui en lo torneig.
Boca de far, mogut d'enveja, dix:
- Per ma fe, io em tenc per dit que lo cavaller hage ferit de la sua espasa, emperò d'altres n'hi ha qui han fet tant com ell, segons lo meu parer.
Lo marquès manà que degú no parlàs pus. Per què lo català, ab gran enuig, sostengué aquell manament del marquès per una gran estona, dins la qual se parlà de moltes coses. Mes lo català, qui no havia oblidades les paruales que Boca de Far havia dites a Curial, dix:
- Cavaller, ni cobdícia de vostre bacinet, ni cobdícia de furtar-vos aquella poca honor que hui cuidat haver guanyada me fa parlar, e sí fa vostre ergull, lo qual io no poria soferir; e per ço us dic que lo marquès no ha jutjat dret en donar a vós lo merescut. E jatsia que en aquest cas io no faça menció de mi, com sia cavaller de pobre fet, emperò tota via seria prest, com vós ho deliberàssets, tornar en plaça e fer-vos conèixer, per batalla de mon cors contra el vostre, que vós no mereixets lo pris que us és estat atorgat.
Boca de far era gran senyor, e era vengut molt ben acompanyat al torneig, e s'hi era enamorat de la Güelfa, si bé ella no hi poria girar los ulls, e tenc-se a gran càrrec que davant ella aquell pobre cavaller li digués tals paraules. E repòs:
- Amic, io ara no he desig de combatre, majorment per tal cas com aquest, sabent cert que lo marquès m'ha donat lo pris més per sa gràcia que per mos mèrits, car sens tot dubte ell lo mereix mills que io; mes, com a ell no parega cosa honesta pronunciar ell ésser lo millor, ha-ho volgut carregar a mi, de què m'ho tenc més vergonya que a honor.
Replicà lo català:
- Ne encara lo marquès és estat lo millor cavaller aquesta jornada, ne lo pris se pertanyeria a ell.
Boca de Far, oint açò, estec entre si una estona, però respòs:
- Cavaller, ja us he dit que io a present no he volentat de combatre, emperò si vós volets mantenir ço que dit havets, io us donaré de mon hostal un cavaller qui us combatrà sobre aquest cas.
Respòs lo català:
- E io donaré a aqueix cavaller de mon llinatge, de mon nom e de mes armes, qui ací és, e io combatré a vós tota hora, car l'altre que em proferits no m'és de res ofès.
Lo marquès conec certament ésser cavaller de gran esforç, e desplaïa-li s'egualava a Boca de far; e dix:
- Cavaller, io no us sé grat de ço que diets, car vos esforçats a abatre un dels cavallers qui m'han més honrat en aquesta plaça.
Lo català, ab gran malenconia, respòs:
- Marquès, ell no us ha honrat, mes vós havets honrat a ell, qui fes lloc a la sua llança davant aquesta llotja e après vos humiliàs a la sua espasa, e per ventura l'haguerets més honrat si io no m'hi fos contraposat, qui responguí per vós mills que vós no fets ara per mi, e encara ara l'honrats; e veig que Déus no us fartaria d'honrar aquells qui us deshonren.
Curial se mès en les noves, e dix:
- Senyor, plàcia-us que bast ço que s'és dit fins ací, car aquest cavaller altres honors mereix que vós no li procurats.
Boca de Far, qui oí parlar Curial, sabent que abdosos volien tirar a una palatera, dix:
- Curial, digats vós ço que aqueix cavaller diu, que io us respondré.
Curial repòs:
- Boca de Far, io no dic res del marquès, mes tant com toca a vós, dic que a mon juí lo cavaller català és estat hui millor cavaller que vós, e més ha fet que vós de gran res e mills mereix lo pris.
Boca de Far respòs que mentia per la gola, e que ell e un companyó seu combatrien a ell e al català sobre aquest cas. Curial, qui oi açò, respòs:
- Boca de Far, io dic veritat e vós havets mentit, e mentits ara, e mentirets tantes vegades com ho tornarets a dir; e só content combatre-us sobre aquest cas mon cors contra el vostre. E si a aquest cavaller català qui ací és serà plasent combatre contra vostre companyó, plaer n'hauré; sinó, io m'ofir trobar altra companyia.
Lo català, qui açò oí, tot escalfat e quasi mullat de suor, se féu avant e dix:
- Boca de Far, massa havets parlat, e ara veurem si serets home per mantenir ço que dit havets, car io faré companyia tant com ànima en lo cors. E així fonc per tots confermat.
...........
Capítol 35
Curial, sabent Boca de Far ésser amorós de la Güelfa, devenc molt gelós, e, encès de rabiosa ira, l'haguera mort en qualsevol partit, sinó pensant que dins breus dies la batalla se devia fer e aquella toldria la qüestió car l'un d'ells hi morria, e d'aquí avant la Güelfa romandria per a l'altre, si ella ho volgués.
Venint l'hora de dinar, lo marquès convidà Curial e el se'n menà al seu palau, e li féu assats honor; no, emperò, tanta com li'n feien los ducs e l'emperador. D'aquí avant ordonà que un jorn vengués al seu palau Boca de Far, altre Curial; e així partiren lo temps. Lo marquès, demanant-ho Boca de Far, se n'anà al monestir e, mig forçada, se'n menà la Güelfa al seu palau, dient que mentre aquells estrangers eren ell volia que allí estigués per festejar-los.
Mentrestant los dos ancians se meteren a tractar matrimoni de la Güelfa ab Boca de Far, de què lo marquès hac molt gran plaer, e en parlà ab ella; mes la Güelfa, així com aquella qui era molt sàvia senyora i amava Curial sens tota mesura, no obstant que havia plaer de veure Boca de Far, qui era molt bell e bon cavaller, de molt gran llinatge e meravellosament heretat, e tan ben parlant que no havia esmena, així que tothom havia plaer d'estar-li allí de prop, respòs a son germà:
- Senyor, ver és que io a present no he desig de marit, ne deliberat pendre aqueix ne altre; e, com ho hagués a cor, pensar devets que io em gaurdaria de prendre per marit hom qui estiga en perill de batalla mortal, així com Boca de Far és, car no sé quina fi haurà la batalla, ni em vull veure altra vegada en la dolor que em só vista de perdre marit, e io el me veja matar davant, sens que no li pusca socórrer. No sinó que són purgues e restaurants aquells que ab llances e ab espases se donen. Clam-vos mercè que us vullats callar, car, si tot és bon cavaller Boca de Far, massa ha de fer al present.
Lloà lo marquès aquesta resposta e dic als ancians ço que la Güelfa li havia respost, que lleixàs passar la batalla e après ne parlarien. Tornaren los ancians aquesta resposta a Boca de Far, de què ell fonc molt content. E sí es mès en gran punt per venir a la batalla.
Capítol 36
D'altra part, Curial, qui de totes les coses, moria de gelosia e d'enveja: una, perquè es tenia per dit que la Güelfa amàs Boca de far; altra, perquè lo marquès lo tenia en més estima que a ell e li feia major festa, e semblantment perquè ell no podia parlar amb la Güelfa, de què tot en tot dins si mateix se consumava.
La Güelfa, que no havia menys enveja a Laquesis, tramès a dir Curial que li donàs lo llit e los paraments de Laquesis, així com los li havia donats, car ella els volia per a si, e semblantment li trametés les robes e altres joiells que donats li havien en Alemanya, los quals eren molts, ultra los nomenats; per què Curial ho féu, e per Melcior de Pando lo hi tramès tot. E tantost que ho hac vist, retengué totes les coses; emperò volgué provar Curial e fer-li un enuig així gran e pitjor que Curial no li havia fet a ella sobre lo fet de Laquesis. Per què tantots, secretament, mès a mans a fer una tenda d'aquells paraments de cortines, e tramès-la a Boca de Far, pregant-lo que açó tengués secret fins al jorn de la batalla, que la metés dins la lliça on ell estigués.
Curial moria perquè no podia parlar amb la Güelfa, la qual jatsia fos molt guardada, encara hi podia donar lloc si es volgués. E com vui que parlar no li podia, trametia lletres per Melchior, mes ella null temps davant Melchior les volia llegir ne hi feia cara alguna, de què Melchior cregué certament lo fet de Curial ésser tot barrejat. Mes tantost que Melchior hic era partit, la Güelfa llegia les cartes una i moltes vegades, e les besava i les festejava tant que més non podia, e ab l'abadessa, que en companyia tenia, passava temps parlant tota via de Curial, car altre bé ni repòs no havia ne podia haver sinó parlar d'ell e mirar totes les joies que d'ell tenia. E bé que l'abadessa li consellàs que no es captengués tan cruament vers Curial, tota via ella deia:
- Certes, abans faré pitjor, car lo dia que Boca de Far vindrà a cort, io eixiré i li faré festa; e lo jorn que lo desconeixent hi vendrà, no eixiré ne faré menció, e io faré a ell tant enuig de Boca de Far, com ell ha fet a mi de Laquesis.
E així ho feu d'aquí avant; de què Curial devenc trist, que tothom se tenia per dit que havia paor de la batalla, e ja el tenien per mort. E lo contrari de Boca de Far, car anava tant alegre que tothom se tenia per dit que seria vencedor.
Curial e Güelfa. Anònim (tria). Introducció, edició i notes. Josep Camps. (pags 117-126)
