Dimarts, 15 de juliol
"La lliçó de cant" The garden party and others stories
Katherine Mansfield
Amb desesper - un fred, punyent desesper- clavat al cor com un cruel ganivet, la senyoreta Meadows, toga i birret, i batuta a la mà, recorregué els freds corredors que duien a l'aula de música. Noies de totes les edats, rosades del contacte amb l'aire, i desbordants d'alegre excitació per les corredisses cap a l'escola un bell matí de tardor, passaren corrent, saltant, volant; de les aules buides, en sortia un veloç repic de veus; una campana sonà, una veu d'ocell cridà: "Muriel!", i seguí un imponent toc-toc davallant les escales. A algú li havien caigut les peses.
La senyoreta de ciències naturals aturà la senyoreta Meadows.
- Bon dia- dringà amb el seu dolç i afectat parlar- Quin fred, oi? Com a l'hivern.
La senyoreta Meadows, ben aferrada al ganivet, pegà una llambregada d'odi a la senyoreta de ciències. Era tota dolça, pàl.lida com la mel, ningú s'hauria estranyat de veure una abella enredada en la seva mata de cabell groc.
-Déu n'hi do- digué lúgubrement la senyoreta Meadows.
L'altra li adreçà un somriure ensucrat.
-Fa cara d'estar gelada- digué esbatanant els ulls balus i amb una espurna mofeta. (ho hauria notat?).
- No n'hi ha per tant- digué la senyoreta Meadows fent ràpidament una ganya, que adreçà a la senyoreta de ciències a canvi del seu somriure. Reprengué el camí...
Les classes quatre, cinc i sis s'havien aplegat a l'aula de cant. El brogit eixordia. A la tarima, vora el piano, hi havia la Mary Beazley, la favorita de la senyoreta Meadows, la que tocava els acompanyaments. Feia girar el tamboret. Quan veié la senyoreta Meadows, féu un "ssss..., noies" d'avís i la senyoreta Meadows, amb les mans ficades a les mànigues, la batuta sota el braç, baixà a passes llargues pel passadís del mig, pujà els esglaons, es girà en rodó, agafà el faristol de llautó, el plantà davant seu, i tustà dos cops amb la batuta perquè callés tothom.
- silenci, si us plau! Ja!- i sense mirar ningú en especial, passà els ulls per damunt del mar de bruses de franel.la de color, dels bellugadissos caps i mans, dels tremolosos llaços com papallones al cabell, i dels llibres de música oberts. Perfectament segura de què pensaven: "La Meady està passant un mal tràngol". Doncs que ho pensessin! Amb una tremolor de pestanyes, tirà el cap enrera, desafiadorament. Que se li'n donava el que pensessin aquelles criatures a qui tenia el cor a punt de desagnar-se, foradat per una carta així...
"...Sento cada vegada més fort que el nostre matrimoni seria un error. No és que no t'estimi. T'estimo tot el que es pot estimar una dona, però, la veritat, he arribat a la conclusió que no serveixo per marit, i que la idea de casar-me no m'inspira més que..." i allí la paraula "repugnància" havia estat mig esborrada i hi havia escrit "recança".
Basil! La senyorera Meadows avançà cap al piano. I la senyoreta Beazley, a l'aguait d'aquell instant, s'inclinà cap endavant, i, amb els rinxols que li queien a les galtes, murmurà "Bon dia, senyoreta Meadows", alhora que empenyia, més que lliurava, un bonic crisantem groc a la seva senyoreta. El petit ritu de la flor tenia lloc des de feia molt de temps, gairebé tot un trimestre i mig. Formava part de la lliçó, com el gest d'obrir el piano. Però aquell matí, en comptes d'agafar-lo i de posar-se'l a la cintura, d'inclinar-se vers la Mary i dir-li: "Gràcies, Mary. És molt bonic. Passa a la pàgina trenta-dos", la Mary veié amb horror que la senyoreta Meadows no feia cap cas del crisantem, no contestava als seus mots de benvinguda i, en canvi, deia amb veu gelada: "Pàgina catorze i marqueu bé els accents."
Un instant d'estupefacció! La Mary es posà vermella i li pujaren les llàgrimes als ulls, però la senyoreta Meadows ja havia tornat al faristol; la seva veu ressonava a tota l'aula.
- Pàgina catorze. Començarem per la pàgina catorze. "Lament." Vejam, noies, a hores d'ara ja l'hauríeu de saber. El cantarem tot sencer; no per parts, sinó sencer. I sense expressió. Canteu-lo, això sí, amb senzillesa, tot marcant el compàs amb la mà esquerra.
Aixecà la batuta, tustà dos cops al faristol. La Mary dóna l'acord del començament; avall totes les mans esquerres, l'aire fou colpit, i tritament sonaren les veus joves:
De pressa! Ai massa de pressa es panseixen les roses del plaer;
Presta la tardor cedeix davant l'hivern sinistre.
Fugaçment! Ai, fugaçment l'alegre compàs de la música
se'ns va allunyant de l'orella atenta.
Uf! Quina cosa més tràgica aquell lament! Cada nota era un sospir, un sanglot, un gemec d'espantosa tristesa. La senyoreta Meadows alçà les mànigues de la toga i es posà a dirigir amb les dues mans. "... Sento cada vegada més que el nostre matrimoni seria un error..." marcà ella. I cridaren les veus: Fugaçment! Ai, fugaçment. Què li havia agafat per escriure una carta així? Li hauria passat alguna cosa? Havia estat tan inexperada. A l'última havia parlat de la llibreria de roure fumat que havia comprat per als "nostres llibres", i de "l'elegant tauleta de rebedor" que havia vist, "una peça molt ben pensada, amb una òliba entallada damunt una fusta, amb tres raspalls de barret a les urpes". I ella havia somrigut! era tan típic d'un home pensar-se que feien falta tres raspalls! De l'orella atenta cantaven les veus.
- Tornem-hi- féu la senyoreta Meadows-. Però aquesta vegada per parts. Encara sense expressió.- De pressa! Ai, massa de pressa. Quan s'hi afegia la tristesa de les contralts, t'agafava una esgarrifança. Es panseixen les roses del plaer. L'última vegada que l'havia anat a veure, en Basil portava una rosa al trau. Quin goig feia amb aquell llampant vestit blau i el vermell fosc de la rosa! I ell n'era conscient, és clar. Era natural. Primer s'allissà el cabell, després el bigoti; li lluïren les dents en somriure.
-La dona del director insisteix a convidar-me a sopar. Una tabarra. No hi ha manera de passar cap vespre sol.
- No pots dir que no?
- És que, veuràs, en la meva posició, no em convé fer-me impopular.
L'alegre compàs de la música, gemegaven les veus. Els desmais, a fora les finestres, es gronxaren a l'embat del vent. Ja havien perdut la meitat de les fulles. Les meves petites, les que encara hi eren enganxades, es cargolaven com peixos presos a l'ham. "...no serveixo per marit...". Les veus havien callat; el piano esperava.
- No està malament- Digué la senyoreta Meadows, però encara amb aquella veu estranya i dura que espantava les noies-.I ara, com que ja la sabem, li donarem expressió. Tota l'expressió de què sigueu capaces. Fixeu-vos en la lletra! Feu servir la imaginació. De pressa. Ai, massa de pressa... - cridà la senyoreta Meadows-. Aquest hauria de ser el primer crit, fort, forte, ben marcat, el primer del lament. I després el segon vers, l'hivern sinistre, el sinistre ha de sonar com travessat per un vent gelat. Sinis-tre!- Repetí d'una manera tan horripilant que la Mary Beazley, asseguda al tamboret del piano, se li agità la columna-. El tercer vers feu-lo en crescendo. Fugalçment! Ai, fugaçment l'alegre compàs de la música. Amb una parada després de la primera paraula del darrer vers, se'n va.. I després, quan dieu lluny, us heu de sentir com si us comencéssiu a morir... a apagar...fins a convertir l'orella atenta en un murmuri baixet. Podeu alentir tot el que vulgueu fins a l'últim vers. Vejam.
Una altra vegada els dos copets; els braços enlaire. De pressa! Ai, massa de pressa... "...i la idea de casar-me no m'inspira més que repugnància. Que era el mateix que dir que trencava el compromís. Trencat! El seu prometatge! la gent s'havia estranyat que s'hagués promès. Al començament la senyoreta de ciències no s'ho havia cregut. Però la més sorpresa havia estat ella mateixa. Tenia trenta anys. En Basil vint-i-cinc. Havia estat un miracle, senzillament un miracle, quan el sentí dir, aquella nit tan negra, mentre tornaven a casa després de sortir de l'església: "Saps? No sé com ha estat, però t'estimo força." I li havia agafat la punta de la bufanda de plomes d'estruç. Se'n va lluny de l'orella atenta.
- Una altra vegada! Una altra vegada!- cridà la senyoreta Meadows-. Més sentiment! Noies! repetiu-ho.
De pressa. Ai, massa de pressa. Les més grandetes estaven vermelles, algunes de les més petites ploraven. Unes gotes gruixudes de pluja picaven contra els vidres de les finestres i se sentia el xiuxiueig dels desmais. "...no és que no t'estimi."
- Però, amor meu, si m'estimes- pensà la senyoreta Meadows- tant me fa quant. Estima'm tot el poquet que puguis.- Sabia, però, que no l'estimava. No prou per esborar ben esborrada la paraula repugnància, perquè ella no la pogués llegir. Presta la tardor cedeix davant l'hivern sinistre. També hauria de deixar l'escola. No es veia amb cor d'encarar-se amb la senyoreta de ciències ni amb les noies, quan se sabés. S'amagaria. Se'n va lluny. Les veus començaven a morir, a apagar-se, a xiuxiuejar...a esvanir-se...
Tot d'un plegat la porta s'obrí. Una noieta tota blava davallà amb gest atrafegat pel passadís del mig, el cap li penjava, es mossegava el llavi i es recargolava el braçalet de plata que duia al canell tot vermellós. Pujà els esglaons i s'aturà davant la senyoreta Meadows.
- Hola, Mònica, què hi ha?
- Senyoreta Meadows, si us plau- digué la nena ennuegant-se- La senyoreta Wyatt la vol veure a la sala de les senyoretes.
- Ara hi vaig- digué la senyoreta Meadows. I en veu alta s'adreçà a les noies-. Confio que parlareu baixet durant la meva absència- Però estaven tan intimidades que no haurien pogut fer una altra cosa. La majoria es mocaven.
Els corredors estaven silenciosos i freds, i els passos de la senyoreta Meadows ressonaven. La senyoreta seia a la taula del despatx. Durant un moment no aixecà els ulls. Com de costum s'estava desfent el nus de les ulleres amb el llaç de la corbata. "Segui, senyoreta Meadows", digué amb veu amable. I tot d'una agafà un sobre rosa que hi havia damunt el paper secant.- L'he feta cridar perquè acaba d'arribar un telegrama per a vostè.
- Un telegrama per a mi, senyoreta Wyatt?
En Basil! Que s'havia suïcidat, decidí al senyoreta Meadows. La mà se li disparà, però al senyoreta Wyatt retingué un instant el telegrama. "Espero que no sigui cap mala notícia" digué amb un to més amable. I la senyoreta Meadows esquinçà el sobre.
"No facis cas de la carta dec estar boig comprat el penjador de barrets avui Basil", llegí. No pogué desenganxar els ulls del telegrama.
- Espero que ni sigui res greu- digué la senyoreta Wyatt inclinant-se cap endavant.
- No, no, no és res, gràcies senyoreta Wyatt- féu molt vermella la senyoreta Meadows-. no és res dolent. És... - i aquí esclafí una rialleta apologètica-. és que del meu promès que... diu que... - Hi hagué una pausa. "Ja". digué la senyoreta Wyatt. I una altra pausa. Tot seguit... "Li queden quinze minuts de classe, senyoreta Meadows, no és així?"
- Sí senyoreta Wyatt.- s'aixecà. Anà cap a la porta gairebé corrent.
- Esperi un moment, senyoreta Meadows - digué la senyoreta Wyatt-. Li he de dir que no em sembla bé que les mestres rebin telegrames a l'escola, fora de quan és una mala notícia, la d'una mort, posem per cas - explicà la senyoreta Wyatt-, o bé un accident greu, una cosa per l'estil. Les bones notícies, senyoreta Meadows, poden esperar, sap?
Enduta per ales d'esperança, d'amor, de joia, la senyoreta Meadows s'apressà de nou a la classe de música, a davallar pel passadís del mig, a pujar els esglaons i apropar-se al piano.
- Pàgina trenta-dos, Mary -digué, pàgina trenta-dos -, i, havent agafat el crisantem groc, se'l dugué als llavis per amagar-se un somriure. Després s'adreçà a les noies, tustà amb la batuta- : Pàgina trenta-dos, pàgina trenta-dos.
Veniu avui carregades de flors,
de cistelles de fruita i cintes amb escreix,
per a felicitar...
- Pareu! Pareu! - cridà la senyoreta Meadows-. Espantós. Horrible. - I somrigué a la classe-. Què us passa? Heu de pensar en el que canteu. Feu servir la imaginació.
Carregades de flors, de cistelles de fruita i cintes amb escreix. I felicitar...- La senyoreta Meadows s'interrompé-. Noies, No feu aquest posat tan trist. Ha de sonar càlid, joiós, viu. Felicitar. Una altra vegada. Ràpid. Totes a l'hora. Ja!
I aquest cop la veu de la senyoreta Meadows s'aixecà per damunt de totes les altres: plena, profunda, encesa de sentiment.
Traduccions de J. Ros Artigues i Helena Valentí. Edicions 62
"La lliçó de cant" The garden party and others stories
Katherine Mansfield
Amb desesper - un fred, punyent desesper- clavat al cor com un cruel ganivet, la senyoreta Meadows, toga i birret, i batuta a la mà, recorregué els freds corredors que duien a l'aula de música. Noies de totes les edats, rosades del contacte amb l'aire, i desbordants d'alegre excitació per les corredisses cap a l'escola un bell matí de tardor, passaren corrent, saltant, volant; de les aules buides, en sortia un veloç repic de veus; una campana sonà, una veu d'ocell cridà: "Muriel!", i seguí un imponent toc-toc davallant les escales. A algú li havien caigut les peses.La senyoreta de ciències naturals aturà la senyoreta Meadows.
- Bon dia- dringà amb el seu dolç i afectat parlar- Quin fred, oi? Com a l'hivern.
La senyoreta Meadows, ben aferrada al ganivet, pegà una llambregada d'odi a la senyoreta de ciències. Era tota dolça, pàl.lida com la mel, ningú s'hauria estranyat de veure una abella enredada en la seva mata de cabell groc.
-Déu n'hi do- digué lúgubrement la senyoreta Meadows.
L'altra li adreçà un somriure ensucrat.
-Fa cara d'estar gelada- digué esbatanant els ulls balus i amb una espurna mofeta. (ho hauria notat?).
- No n'hi ha per tant- digué la senyoreta Meadows fent ràpidament una ganya, que adreçà a la senyoreta de ciències a canvi del seu somriure. Reprengué el camí...
Les classes quatre, cinc i sis s'havien aplegat a l'aula de cant. El brogit eixordia. A la tarima, vora el piano, hi havia la Mary Beazley, la favorita de la senyoreta Meadows, la que tocava els acompanyaments. Feia girar el tamboret. Quan veié la senyoreta Meadows, féu un "ssss..., noies" d'avís i la senyoreta Meadows, amb les mans ficades a les mànigues, la batuta sota el braç, baixà a passes llargues pel passadís del mig, pujà els esglaons, es girà en rodó, agafà el faristol de llautó, el plantà davant seu, i tustà dos cops amb la batuta perquè callés tothom.
- silenci, si us plau! Ja!- i sense mirar ningú en especial, passà els ulls per damunt del mar de bruses de franel.la de color, dels bellugadissos caps i mans, dels tremolosos llaços com papallones al cabell, i dels llibres de música oberts. Perfectament segura de què pensaven: "La Meady està passant un mal tràngol". Doncs que ho pensessin! Amb una tremolor de pestanyes, tirà el cap enrera, desafiadorament. Que se li'n donava el que pensessin aquelles criatures a qui tenia el cor a punt de desagnar-se, foradat per una carta així...
"...Sento cada vegada més fort que el nostre matrimoni seria un error. No és que no t'estimi. T'estimo tot el que es pot estimar una dona, però, la veritat, he arribat a la conclusió que no serveixo per marit, i que la idea de casar-me no m'inspira més que..." i allí la paraula "repugnància" havia estat mig esborrada i hi havia escrit "recança".
Basil! La senyorera Meadows avançà cap al piano. I la senyoreta Beazley, a l'aguait d'aquell instant, s'inclinà cap endavant, i, amb els rinxols que li queien a les galtes, murmurà "Bon dia, senyoreta Meadows", alhora que empenyia, més que lliurava, un bonic crisantem groc a la seva senyoreta. El petit ritu de la flor tenia lloc des de feia molt de temps, gairebé tot un trimestre i mig. Formava part de la lliçó, com el gest d'obrir el piano. Però aquell matí, en comptes d'agafar-lo i de posar-se'l a la cintura, d'inclinar-se vers la Mary i dir-li: "Gràcies, Mary. És molt bonic. Passa a la pàgina trenta-dos", la Mary veié amb horror que la senyoreta Meadows no feia cap cas del crisantem, no contestava als seus mots de benvinguda i, en canvi, deia amb veu gelada: "Pàgina catorze i marqueu bé els accents."
Un instant d'estupefacció! La Mary es posà vermella i li pujaren les llàgrimes als ulls, però la senyoreta Meadows ja havia tornat al faristol; la seva veu ressonava a tota l'aula.
- Pàgina catorze. Començarem per la pàgina catorze. "Lament." Vejam, noies, a hores d'ara ja l'hauríeu de saber. El cantarem tot sencer; no per parts, sinó sencer. I sense expressió. Canteu-lo, això sí, amb senzillesa, tot marcant el compàs amb la mà esquerra.
Aixecà la batuta, tustà dos cops al faristol. La Mary dóna l'acord del començament; avall totes les mans esquerres, l'aire fou colpit, i tritament sonaren les veus joves:
De pressa! Ai massa de pressa es panseixen les roses del plaer;
Presta la tardor cedeix davant l'hivern sinistre.
Fugaçment! Ai, fugaçment l'alegre compàs de la música
se'ns va allunyant de l'orella atenta.
Uf! Quina cosa més tràgica aquell lament! Cada nota era un sospir, un sanglot, un gemec d'espantosa tristesa. La senyoreta Meadows alçà les mànigues de la toga i es posà a dirigir amb les dues mans. "... Sento cada vegada més que el nostre matrimoni seria un error..." marcà ella. I cridaren les veus: Fugaçment! Ai, fugaçment. Què li havia agafat per escriure una carta així? Li hauria passat alguna cosa? Havia estat tan inexperada. A l'última havia parlat de la llibreria de roure fumat que havia comprat per als "nostres llibres", i de "l'elegant tauleta de rebedor" que havia vist, "una peça molt ben pensada, amb una òliba entallada damunt una fusta, amb tres raspalls de barret a les urpes". I ella havia somrigut! era tan típic d'un home pensar-se que feien falta tres raspalls! De l'orella atenta cantaven les veus.
- Tornem-hi- féu la senyoreta Meadows-. Però aquesta vegada per parts. Encara sense expressió.- De pressa! Ai, massa de pressa. Quan s'hi afegia la tristesa de les contralts, t'agafava una esgarrifança. Es panseixen les roses del plaer. L'última vegada que l'havia anat a veure, en Basil portava una rosa al trau. Quin goig feia amb aquell llampant vestit blau i el vermell fosc de la rosa! I ell n'era conscient, és clar. Era natural. Primer s'allissà el cabell, després el bigoti; li lluïren les dents en somriure.
-La dona del director insisteix a convidar-me a sopar. Una tabarra. No hi ha manera de passar cap vespre sol.
- No pots dir que no?
- És que, veuràs, en la meva posició, no em convé fer-me impopular.
L'alegre compàs de la música, gemegaven les veus. Els desmais, a fora les finestres, es gronxaren a l'embat del vent. Ja havien perdut la meitat de les fulles. Les meves petites, les que encara hi eren enganxades, es cargolaven com peixos presos a l'ham. "...no serveixo per marit...". Les veus havien callat; el piano esperava.
- No està malament- Digué la senyoreta Meadows, però encara amb aquella veu estranya i dura que espantava les noies-.I ara, com que ja la sabem, li donarem expressió. Tota l'expressió de què sigueu capaces. Fixeu-vos en la lletra! Feu servir la imaginació. De pressa. Ai, massa de pressa... - cridà la senyoreta Meadows-. Aquest hauria de ser el primer crit, fort, forte, ben marcat, el primer del lament. I després el segon vers, l'hivern sinistre, el sinistre ha de sonar com travessat per un vent gelat. Sinis-tre!- Repetí d'una manera tan horripilant que la Mary Beazley, asseguda al tamboret del piano, se li agità la columna-. El tercer vers feu-lo en crescendo. Fugalçment! Ai, fugaçment l'alegre compàs de la música. Amb una parada després de la primera paraula del darrer vers, se'n va.. I després, quan dieu lluny, us heu de sentir com si us comencéssiu a morir... a apagar...fins a convertir l'orella atenta en un murmuri baixet. Podeu alentir tot el que vulgueu fins a l'últim vers. Vejam.
Una altra vegada els dos copets; els braços enlaire. De pressa! Ai, massa de pressa... "...i la idea de casar-me no m'inspira més que repugnància. Que era el mateix que dir que trencava el compromís. Trencat! El seu prometatge! la gent s'havia estranyat que s'hagués promès. Al començament la senyoreta de ciències no s'ho havia cregut. Però la més sorpresa havia estat ella mateixa. Tenia trenta anys. En Basil vint-i-cinc. Havia estat un miracle, senzillament un miracle, quan el sentí dir, aquella nit tan negra, mentre tornaven a casa després de sortir de l'església: "Saps? No sé com ha estat, però t'estimo força." I li havia agafat la punta de la bufanda de plomes d'estruç. Se'n va lluny de l'orella atenta.
- Una altra vegada! Una altra vegada!- cridà la senyoreta Meadows-. Més sentiment! Noies! repetiu-ho.
De pressa. Ai, massa de pressa. Les més grandetes estaven vermelles, algunes de les més petites ploraven. Unes gotes gruixudes de pluja picaven contra els vidres de les finestres i se sentia el xiuxiueig dels desmais. "...no és que no t'estimi."
- Però, amor meu, si m'estimes- pensà la senyoreta Meadows- tant me fa quant. Estima'm tot el poquet que puguis.- Sabia, però, que no l'estimava. No prou per esborar ben esborrada la paraula repugnància, perquè ella no la pogués llegir. Presta la tardor cedeix davant l'hivern sinistre. També hauria de deixar l'escola. No es veia amb cor d'encarar-se amb la senyoreta de ciències ni amb les noies, quan se sabés. S'amagaria. Se'n va lluny. Les veus començaven a morir, a apagar-se, a xiuxiuejar...a esvanir-se...
Tot d'un plegat la porta s'obrí. Una noieta tota blava davallà amb gest atrafegat pel passadís del mig, el cap li penjava, es mossegava el llavi i es recargolava el braçalet de plata que duia al canell tot vermellós. Pujà els esglaons i s'aturà davant la senyoreta Meadows.
- Hola, Mònica, què hi ha?
- Senyoreta Meadows, si us plau- digué la nena ennuegant-se- La senyoreta Wyatt la vol veure a la sala de les senyoretes.
- Ara hi vaig- digué la senyoreta Meadows. I en veu alta s'adreçà a les noies-. Confio que parlareu baixet durant la meva absència- Però estaven tan intimidades que no haurien pogut fer una altra cosa. La majoria es mocaven.
Els corredors estaven silenciosos i freds, i els passos de la senyoreta Meadows ressonaven. La senyoreta seia a la taula del despatx. Durant un moment no aixecà els ulls. Com de costum s'estava desfent el nus de les ulleres amb el llaç de la corbata. "Segui, senyoreta Meadows", digué amb veu amable. I tot d'una agafà un sobre rosa que hi havia damunt el paper secant.- L'he feta cridar perquè acaba d'arribar un telegrama per a vostè.
- Un telegrama per a mi, senyoreta Wyatt?
En Basil! Que s'havia suïcidat, decidí al senyoreta Meadows. La mà se li disparà, però al senyoreta Wyatt retingué un instant el telegrama. "Espero que no sigui cap mala notícia" digué amb un to més amable. I la senyoreta Meadows esquinçà el sobre.
"No facis cas de la carta dec estar boig comprat el penjador de barrets avui Basil", llegí. No pogué desenganxar els ulls del telegrama.
- Espero que ni sigui res greu- digué la senyoreta Wyatt inclinant-se cap endavant.
- No, no, no és res, gràcies senyoreta Wyatt- féu molt vermella la senyoreta Meadows-. no és res dolent. És... - i aquí esclafí una rialleta apologètica-. és que del meu promès que... diu que... - Hi hagué una pausa. "Ja". digué la senyoreta Wyatt. I una altra pausa. Tot seguit... "Li queden quinze minuts de classe, senyoreta Meadows, no és així?"
- Sí senyoreta Wyatt.- s'aixecà. Anà cap a la porta gairebé corrent.
- Esperi un moment, senyoreta Meadows - digué la senyoreta Wyatt-. Li he de dir que no em sembla bé que les mestres rebin telegrames a l'escola, fora de quan és una mala notícia, la d'una mort, posem per cas - explicà la senyoreta Wyatt-, o bé un accident greu, una cosa per l'estil. Les bones notícies, senyoreta Meadows, poden esperar, sap?
Enduta per ales d'esperança, d'amor, de joia, la senyoreta Meadows s'apressà de nou a la classe de música, a davallar pel passadís del mig, a pujar els esglaons i apropar-se al piano.
- Pàgina trenta-dos, Mary -digué, pàgina trenta-dos -, i, havent agafat el crisantem groc, se'l dugué als llavis per amagar-se un somriure. Després s'adreçà a les noies, tustà amb la batuta- : Pàgina trenta-dos, pàgina trenta-dos.
Veniu avui carregades de flors,
de cistelles de fruita i cintes amb escreix,
per a felicitar...
- Pareu! Pareu! - cridà la senyoreta Meadows-. Espantós. Horrible. - I somrigué a la classe-. Què us passa? Heu de pensar en el que canteu. Feu servir la imaginació.
Carregades de flors, de cistelles de fruita i cintes amb escreix. I felicitar...- La senyoreta Meadows s'interrompé-. Noies, No feu aquest posat tan trist. Ha de sonar càlid, joiós, viu. Felicitar. Una altra vegada. Ràpid. Totes a l'hora. Ja!
I aquest cop la veu de la senyoreta Meadows s'aixecà per damunt de totes les altres: plena, profunda, encesa de sentiment.
Traduccions de J. Ros Artigues i Helena Valentí. Edicions 62
