Divendres, 31 de desembre
Terratrèmols d'altres temps: "Lisboa, 1 de novembre de 1755"
"Fins ara el sisme submarí més tràgic es va registrar a Lisboa l'1 de novembre del 1755. Aquest fenomen va començar com un terratrèmol amb epicentre al continent, però a les tres hores d'originar-se els tsunamis van arribar a la costa portuguesa, i van causar un total de 50.000 morts."
(El Periódico/ 30-12-2004)
Voltaire, esgarrifat, ens ofereix una crònica plena de pessimisme a "Candid o l'optimisme" (1759), i els gravats que apareixen en aquesta pàgina (Historical Earthquakes) ens mostren els seus efectes devastadors.
Càndid o l'optimisme
Capítol V. Tempesta, naufragi, terratrèmol, i allò que va succeir a Càndid, al doctor Pangloss i a Jaume, l'anabaptista
La meitat dels passatgers, esgotats i mig morts a causa dels neguits de tota mena que el gronxament d'un vaixell produeix en els nervis i en els humors corporals dels homes quan són sacsejats cap a un costat i l'altre, no tenien ni esma d'amoïnar-se per aquell perill. L'altra meitat feia crits i resava; les veles estaven estripades, els pals trencats, el vaixell mig fendit. Treballava qui podia, ningú no s'entenia, no manava ningú. L'anabaptista ajudava com li semblava bé en les maniobres; es trobava a la coberta; hi havia un mariner enfurismat, li dóna una trompada i el deixa estirat a terra; però del cop que li ha donat rep ell mateix una sacsejada tan violenta que va i cau de cap per la borda avall. S'aguanta agafat a un tros de pal que s'havia trencat. El bon Jaume corre a auxiliar-lo, l'ajuda a enfilar-se, i, de l'esforç que fa, cau a l'aigua davant els nassos del mariner, que el deixa que s'ofegui sense ni tan sols adreçar-li una mala mirada. Càndid s'hi acosta; veu el seu benefactor que treu el cap uns instants i després s'enfonsa per sempre més. Vol tirar-se a l'aigua; el filòsof Pangloss li ho impideix, tot provant-li que la badia de Lisboa havia estat creada expressament perquè aquell anabaptista s'hi ofegués. Mentre ho estava provant a priori el vaixell es bada, mor tothom llevat de Pangloss, de Càndid i d'aquella bestiota de mariner a causa del qual es va ofegar l'anabaptista; el brivall va nedar amb fortuna fins a la riba, i Pangloss i Càndid van arribar-hi damunt d'un tauló.
Quan es va refer una mica, va dirigir-se a Lisboa; els quedaven una mica de diners amb els quals esperaven fer-se fugir la fam, després d'haver fugit de la tempesta.
Amb prou feies han posat els peus a la ciutat, plorant la mort del seu benefactor, que senten com la terra tremola sota seu; el mar s'arbora en el port i destrueix els vaixells que hi estaven ancorats. Remolins de flames i de cendres cobreixen els carrers i les places públiques; les cases s'enfondren, les teulades cauen sobre els fonaments de les cases i els fonaments s'esfumen; trenta mil habitants de totes les edats i dels dos sexes són esclafats entre les runes. El mariner, tot xiulant i proferint juraments, deia:
-Encara sucarem, aquí.
I deia Pangloss:
-Quina pot ser la raó suficient d'aquest fenomen?
Càndid exclamava:
-Això és la fi del món!
Tot seguit, el mariner corre entre la runa, desafia la mort per trobar diners, en troba, els agafa, s'emborratxa i, després d'haver dormit la mona, compra els favors de la primera noia de bona voluntat que troba sobre les restes de les cases destruïdes, entre els moribunds i els morts. Pangloss li estirava de la màniga:
-Amic -Li deia-, això no està bé; falteu a la raó universal, no és manera d'esmerçar el temps.
-Cago en l'ou! -contesta l'altre-; sóc mariner i he nascut a Batàvia; he trepitjat la creu en quatre viatges al Japó; no em surtis amb la raó universal, ara!
Càndid s'havia fet mal amb unes esberles de predra; jeia estirat a terra tot cobert de runa. Deia Pangloss:
-Ai! Ai! Porteu-me una mica de vi i d'oli, que em moro!
- Aquest terratrèmol no és cap cosa nova -va dir en Pangloss-; la ciutat de Lima, Amèrica, va experimentar les mateixes sacsejades l'any passat. Causes iguals, iguals efectes: queda clar que hi ha una mateixa reguera de sofre, sota terra, que va de Lima fins a Lisboa.
- Res no és més probable; però, per l'amor de Déu, porteu-me una mica d'oli i vi.
-Què dieu, problable? -va replicar el filòsof-. Sostinc que això està demostrat.
Càndid va perdre el coneixement; Pangloss li va portar una mica d'aigua d'una font que hi havia a la vora.
L'endemà, havent trobat alguna cosa de menjar escorcollant la runa, Càndid i Pangloss van recuperar una mica les forces. Després van dedicar-se, com els altres, a fer alguna cosa pels habitants que havien sobreviscut. Uns quants ciutadans dels que havien auxiliat van oferir-los un àpat tan bo com ho permetia aquell desastre. Val a dir que l'àpat va resultar una mica trist; els que seien a taula regaven el pa amb les llàgrimes; Pangloss va consolar-los tot assegurant que les coses no podien ser de cap altra manera:
-Això que ha passat -deia- és el millor que podia passar. Perquè si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé.
Un homenet vestit de negre que era al costat seu, familiar de la Inquisició, va prendre la paraula cortesament i va dir:
-Sembla com si el senyor no cregués en el pecat original, perquè, si tot fos de la millor manera, això voldria dir que no hi ha hagut mai ni caiguda ni càstig.
-Demano molt humilment perdó a Vostra Excel·lència -va respondre Pangloss encara amb més cortesia-, però la caiguda de l'home i la seva maledicció havien de produir-se necessàriament en el millor dels mons possibles.
-Llavors, no creu en la llibertat, el senyor? -va dir el familiar?.
-Vostra Excel·lència m'excusarà -va dir Pangloss-, però la llibertat és compatible amb la necessitat absoluta; perquè és necessari que fóssim lliures; perquè, al capdavall, la voluntat determinada...
Panglós era al mig de la frase quan el familiar va fer un senyal amb el cap al lacai que li servia vi de Porto, o d'Oporto.
Capítol VI. Com va fer-se un bon auto da fè per evitar els terratrèmols i com Càndid va ser apallissat
Després del Terratrèmol, que havia destruït tres quartes parts de Lisboa, els savis del país no havien trobat un mitjà més eficaç per prevenir una ruïna total que oferir al poble un bon auto da fè; La Universitat de Coimbra havia resolt una vegada que l'espectacle d'un grapat de persones cremades a foc lent, amb gran cerimònia, és un remei infal·lible per evitar que la terra tremoli.
En conseqüència, havien agafat un biscaí convicte d'haver-se casat amb la seva comare, i dos portuguesos que en menjant un pollastre havien deixat greix al plat. Després de dinar, havien agafat el doctor Pangloss i Càndid, el seu deixeble, l'un per haver parlat massa i l'altre per haver escoltat amb un posat d'aprovació; van ser conduïts, per separat, a dues estances extraordinàriament fresques en les quals el sol mai no destorbava; i al cap de vuit dies els posaven damunt un sambenito i al cap unes mitres de paper. La mitra i el sambenito de Càndid estaven guarnides amb tot de flames capgirades i dimonis sense cua ni urpes; però els dimonis de Pangloss portaven urpes i cues, i les flames hi figuraven del dret. Van anar vestits així, en processó, i van obligar-los a escoltar un sermó molt patètic, seguit d'una tonada ben agradable en fals bordó. Càndid va ser bastonejat a les natges seguint la cadència de la cançó; el biscaí i els dos homes que no havien volgut menjar el greix del pollastre van ser cremats, i Pangloss va ser penjat, encara que això no fos un procediment habitual. Aquell mateix dia la terra va tornar a tremolar amb un soroll esgarrifós.
Càndid, esgarrifat, confós, sense esma, extenuat i amb les ferides que li sagnaven es deia: "Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres? Que m'hagen bastonejat les natges, passi; ja m'ho van fer quan era entre els búlgars. Però haver de veure penjat l'estimat Pangloss, el filòfof més gran que hi hagi hagut, i sense saber per què! i l'estimat anabaptista, l'home més bo de la terra, mira que haver-se ofegat al port! I la senyoreta Cunegunda! La perla de les noies! Que us hagin hagut de foradar la panxa!"
Ja es retirava quasi sense aguantar-se dret, sermonejat, apallissat, absolt i beneït, quan una vella se li va acostar i va dir-li:
-Feu el cor fort, fill meu, i seguiu-me.
Càndid o l'optimisme. Voltaire. Traducció Jordi Llovet. Editorial Proa.
Enllaços: Poème sur le désastre de Lisbonne (1756)
Terratrèmols d'altres temps: "Lisboa, 1 de novembre de 1755"
"Fins ara el sisme submarí més tràgic es va registrar a Lisboa l'1 de novembre del 1755. Aquest fenomen va començar com un terratrèmol amb epicentre al continent, però a les tres hores d'originar-se els tsunamis van arribar a la costa portuguesa, i van causar un total de 50.000 morts."
(El Periódico/ 30-12-2004)
Voltaire, esgarrifat, ens ofereix una crònica plena de pessimisme a "Candid o l'optimisme" (1759), i els gravats que apareixen en aquesta pàgina (Historical Earthquakes) ens mostren els seus efectes devastadors.
Càndid o l'optimisme
Capítol V. Tempesta, naufragi, terratrèmol, i allò que va succeir a Càndid, al doctor Pangloss i a Jaume, l'anabaptista
La meitat dels passatgers, esgotats i mig morts a causa dels neguits de tota mena que el gronxament d'un vaixell produeix en els nervis i en els humors corporals dels homes quan són sacsejats cap a un costat i l'altre, no tenien ni esma d'amoïnar-se per aquell perill. L'altra meitat feia crits i resava; les veles estaven estripades, els pals trencats, el vaixell mig fendit. Treballava qui podia, ningú no s'entenia, no manava ningú. L'anabaptista ajudava com li semblava bé en les maniobres; es trobava a la coberta; hi havia un mariner enfurismat, li dóna una trompada i el deixa estirat a terra; però del cop que li ha donat rep ell mateix una sacsejada tan violenta que va i cau de cap per la borda avall. S'aguanta agafat a un tros de pal que s'havia trencat. El bon Jaume corre a auxiliar-lo, l'ajuda a enfilar-se, i, de l'esforç que fa, cau a l'aigua davant els nassos del mariner, que el deixa que s'ofegui sense ni tan sols adreçar-li una mala mirada. Càndid s'hi acosta; veu el seu benefactor que treu el cap uns instants i després s'enfonsa per sempre més. Vol tirar-se a l'aigua; el filòsof Pangloss li ho impideix, tot provant-li que la badia de Lisboa havia estat creada expressament perquè aquell anabaptista s'hi ofegués. Mentre ho estava provant a priori el vaixell es bada, mor tothom llevat de Pangloss, de Càndid i d'aquella bestiota de mariner a causa del qual es va ofegar l'anabaptista; el brivall va nedar amb fortuna fins a la riba, i Pangloss i Càndid van arribar-hi damunt d'un tauló.
Quan es va refer una mica, va dirigir-se a Lisboa; els quedaven una mica de diners amb els quals esperaven fer-se fugir la fam, després d'haver fugit de la tempesta.
Amb prou feies han posat els peus a la ciutat, plorant la mort del seu benefactor, que senten com la terra tremola sota seu; el mar s'arbora en el port i destrueix els vaixells que hi estaven ancorats. Remolins de flames i de cendres cobreixen els carrers i les places públiques; les cases s'enfondren, les teulades cauen sobre els fonaments de les cases i els fonaments s'esfumen; trenta mil habitants de totes les edats i dels dos sexes són esclafats entre les runes. El mariner, tot xiulant i proferint juraments, deia:
-Encara sucarem, aquí.
I deia Pangloss:
-Quina pot ser la raó suficient d'aquest fenomen?
Càndid exclamava:
-Això és la fi del món!
Tot seguit, el mariner corre entre la runa, desafia la mort per trobar diners, en troba, els agafa, s'emborratxa i, després d'haver dormit la mona, compra els favors de la primera noia de bona voluntat que troba sobre les restes de les cases destruïdes, entre els moribunds i els morts. Pangloss li estirava de la màniga:
-Amic -Li deia-, això no està bé; falteu a la raó universal, no és manera d'esmerçar el temps.
-Cago en l'ou! -contesta l'altre-; sóc mariner i he nascut a Batàvia; he trepitjat la creu en quatre viatges al Japó; no em surtis amb la raó universal, ara!
Càndid s'havia fet mal amb unes esberles de predra; jeia estirat a terra tot cobert de runa. Deia Pangloss:
-Ai! Ai! Porteu-me una mica de vi i d'oli, que em moro!
- Aquest terratrèmol no és cap cosa nova -va dir en Pangloss-; la ciutat de Lima, Amèrica, va experimentar les mateixes sacsejades l'any passat. Causes iguals, iguals efectes: queda clar que hi ha una mateixa reguera de sofre, sota terra, que va de Lima fins a Lisboa.
- Res no és més probable; però, per l'amor de Déu, porteu-me una mica d'oli i vi.
-Què dieu, problable? -va replicar el filòsof-. Sostinc que això està demostrat.
Càndid va perdre el coneixement; Pangloss li va portar una mica d'aigua d'una font que hi havia a la vora.
L'endemà, havent trobat alguna cosa de menjar escorcollant la runa, Càndid i Pangloss van recuperar una mica les forces. Després van dedicar-se, com els altres, a fer alguna cosa pels habitants que havien sobreviscut. Uns quants ciutadans dels que havien auxiliat van oferir-los un àpat tan bo com ho permetia aquell desastre. Val a dir que l'àpat va resultar una mica trist; els que seien a taula regaven el pa amb les llàgrimes; Pangloss va consolar-los tot assegurant que les coses no podien ser de cap altra manera:
-Això que ha passat -deia- és el millor que podia passar. Perquè si a Lisboa hi ha un volcà, senyal que és el lloc que li escau. Perquè és impossible que les coses no siguin allà on és evident que són. Perquè tot està la mar de bé.
Un homenet vestit de negre que era al costat seu, familiar de la Inquisició, va prendre la paraula cortesament i va dir:
-Sembla com si el senyor no cregués en el pecat original, perquè, si tot fos de la millor manera, això voldria dir que no hi ha hagut mai ni caiguda ni càstig.
-Demano molt humilment perdó a Vostra Excel·lència -va respondre Pangloss encara amb més cortesia-, però la caiguda de l'home i la seva maledicció havien de produir-se necessàriament en el millor dels mons possibles.
-Llavors, no creu en la llibertat, el senyor? -va dir el familiar?.
-Vostra Excel·lència m'excusarà -va dir Pangloss-, però la llibertat és compatible amb la necessitat absoluta; perquè és necessari que fóssim lliures; perquè, al capdavall, la voluntat determinada...
Panglós era al mig de la frase quan el familiar va fer un senyal amb el cap al lacai que li servia vi de Porto, o d'Oporto.
Capítol VI. Com va fer-se un bon auto da fè per evitar els terratrèmols i com Càndid va ser apallissat
Després del Terratrèmol, que havia destruït tres quartes parts de Lisboa, els savis del país no havien trobat un mitjà més eficaç per prevenir una ruïna total que oferir al poble un bon auto da fè; La Universitat de Coimbra havia resolt una vegada que l'espectacle d'un grapat de persones cremades a foc lent, amb gran cerimònia, és un remei infal·lible per evitar que la terra tremoli.
En conseqüència, havien agafat un biscaí convicte d'haver-se casat amb la seva comare, i dos portuguesos que en menjant un pollastre havien deixat greix al plat. Després de dinar, havien agafat el doctor Pangloss i Càndid, el seu deixeble, l'un per haver parlat massa i l'altre per haver escoltat amb un posat d'aprovació; van ser conduïts, per separat, a dues estances extraordinàriament fresques en les quals el sol mai no destorbava; i al cap de vuit dies els posaven damunt un sambenito i al cap unes mitres de paper. La mitra i el sambenito de Càndid estaven guarnides amb tot de flames capgirades i dimonis sense cua ni urpes; però els dimonis de Pangloss portaven urpes i cues, i les flames hi figuraven del dret. Van anar vestits així, en processó, i van obligar-los a escoltar un sermó molt patètic, seguit d'una tonada ben agradable en fals bordó. Càndid va ser bastonejat a les natges seguint la cadència de la cançó; el biscaí i els dos homes que no havien volgut menjar el greix del pollastre van ser cremats, i Pangloss va ser penjat, encara que això no fos un procediment habitual. Aquell mateix dia la terra va tornar a tremolar amb un soroll esgarrifós.
Càndid, esgarrifat, confós, sense esma, extenuat i amb les ferides que li sagnaven es deia: "Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres? Que m'hagen bastonejat les natges, passi; ja m'ho van fer quan era entre els búlgars. Però haver de veure penjat l'estimat Pangloss, el filòfof més gran que hi hagi hagut, i sense saber per què! i l'estimat anabaptista, l'home més bo de la terra, mira que haver-se ofegat al port! I la senyoreta Cunegunda! La perla de les noies! Que us hagin hagut de foradar la panxa!"
Ja es retirava quasi sense aguantar-se dret, sermonejat, apallissat, absolt i beneït, quan una vella se li va acostar i va dir-li:
-Feu el cor fort, fill meu, i seguiu-me.
Càndid o l'optimisme. Voltaire. Traducció Jordi Llovet. Editorial Proa.
Enllaços: Poème sur le désastre de Lisbonne (1756)