9.10.05

Dilluns, 3 d'octubre

L'Status quo de l'Estatut: "Podrán los catalans mostrar resoltament aspiracions particularistes...

status quoCrònica del corresponsal a Madrid de la revista regionalista L'Arch de Sant Martí (Sant Martí de Provençals), publicada a la secció INDUSTRIA CATALANA el 29 de marc de 1885. El corresponsal es fa ressò de les reacció que va generar la presentació del "Memorial de Greuges" o la "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña"(1885). Document adreçat a Alfons XII l´any 1885 per representants d´entitats econòmiques i culturals catalanes i que posava en evidència la insatisfacció de la burgesia catalana pels convenis comercials amb Gran Bretanya i la unificació del dret civil.
La iniciativa va sorgir del Centre Català i es nomenà una Comissió per a redactar-la.
La mort del rei i l´actitud del govern varen frenar les conseqüències d´aquest manifest.


MADRIT, 26 Mars de 1885

Podrán los catalans mostrar resoltament aspiracions particularistas, podrán pera arrivar á donar realitat á aquestas aspiracions cercar prácticas solucions, conservarán ab esmero lo seu idioma, enriquirirán la literatura general ab preciosas obras de sos escriptors mes instruits é inspirats, reconstituhirán la pátria historia, removent los arxius pera desenterrar documents inédits, cantarán en la llengua de'n Aribau, quan del mugró matern la dolsa llet rebia, unirán sos esforsos pera fer renaixer un poble esborrat per la má d'arrogant vencedor extrany del tot á Espanya, que trobà ben sahonat lo terreno per l'absolutisme pera completar la obra de destrucció, á fi d'assegurar lo domini de Castella, pero no's podrá dir may en veritat qu'han emprés la reconstitució de la sempre benvolguda pàtria per propi impuls, no, hi van forsats pels cops incessants de gent que, desde la unió de las duas coronas, han anat perdent follament la grandiosa herencia que generacions valerosas y fortas acumularen una y altra joya durant lo curs de molts sigles.

No hi ha mes que veure lo que passa aqui en la capital d'Espanya; desde'ls carlins fins als mes cantonals tots rebutjan ab indignació la forma ab que's presentan las queixas y reclamacions de Catalunya, y á la vegada sense reparar ab la contradicció en que cauhen, mantenen la diferenciació, quan los diputats y senadors diuhen que ho son de la nació, responen airats los altres que solzament ho son de Catalunya; no val res que protestin una y altra volta que defensan la industria espanyola, puig desseguida contestan los castellans que no's tracta mes que de la industria catalana, tampoch te mes válua que manifesten al pretendre salvar de la uniformisació las institucions del dret civil, que parlan al mateix temps en favor de las provincias que no's regeixen per las de Castella, perque inmediatament se'ls tira en cara que no deuhen invocar institucions de fora de Catalunya per quan dissimulan de semblant manera sas tendencias separatistas. Y no s'esmenti un sol moment la llengua catalana, perque allavors perden los estrebs, ¿qué vol dir aixó de mantenir l'ús d'un dialecte lleig y rústich devan de la magestuosa y sonora llengua castellana? No hi ha res mes ridícul y enutjós que aqueixa pretensió, parlar en llenguatje que desde lo sigle XVI no ha tingut un escriptor de nota y encara qu'avuy hi hagi poetas de gran vol que cantan y escriuhen en catala, aixó es pur arcaisme, pera expressar las ideas modernas, sols se pot fer ab la llengua castellana, y per aqueix estil s'explican los castellans de tots los colors y matissos, lo mateix los politichs que'ls literats, lo mateix los grans que'ls petits, tothom, tothom.

Lo sentit general es mantenir obstinadament la diferenciació quan se tracta de Catalunya, creyent sens dubte, puig entench que no reflexionan, que d'aquest modo obligan als catalans á soportar la unificació.

Mentres que per aquest costat son los castellans furiosos uniformistes, existeix lo particularisme administratiu-económich á les Provincias Vascongadas y també á Navarra, és enfront de las aspiracions de Catalunya, que si s’ho proposa obtindrá á la curta ó a la llarga arribar á un concert análech al d’aquellas, s’observa una marcada tendencia a tranzigir, quan vinguin los vascongats á renovar, per ara, y mentres altra cosa millor no pugan, l’arreglo particularista vigent.

Existeix á Espanya un desitj patriótich d'unirse ab Portugal, per poch que l’assumpto s'encamini, se veu la necessitat de resoldre'l puig la nació está manca, y la unió de las duas s'imposa, pero no es mes qu'un desitj, ningú dona cap pas pera realisarlo, puig d'altre modo s'abandonaria lo cami que conduheix a la uniformitat del convent ó del quartel y se seguiria lo que condueheix a la varietat, favorintse allavors les aspiracions de Catalunya, ab la qual s'obtindria acallar lo recel de los portuguesos, y se'ls atrauria pera facilitar la generosa obra de la unió de tots los habitants de la Península Ibérica.

Lo moviment comensat no pot tornar enrera, cada dia se manifetarán mes vivament las diferencias que existeixen y han existit en tot temps entre'ls castellans y'ls catalans, sos interessos per motius fondos que tenen llur arrel en l'historia no s'han armonisat, aixó s'ha pogut fer y no s'ha fet. Deu fassi que la discussió no prenga lo caracter de conflicte, pero es convenient que Catalunya se previnga si no vol ésser novament derrotada y vensuda y rebre humiliada una vegada pera a sempre las lleys del vencedor, que la experiencia ha demostrat plenament que son sa ruina y perdició.

No apartin los ulls los catalans de lo que aqui's comensa a dir respecte al sistema parlamentari, pera portar á la opinió del pais lo convenciment que es dolent y conven reformarlo organisant la monarquia a la prusiana y ab l'objecte de donar grandesa y poderio á la nació, empleant medis de forsa, y deixar pera altres temps lo trevall de perfeccionar las institucions politicas modernas avuy á Espanya de sobras desacreditadas. FIDEL. (Avelí Brunet)

Nota: He mantingut l'ortografia de l'original (anterior a la normativització del català), però he corregit la puntuació per facilitar la comprensió del text)

2.10.05

Dilluns, 3 d'octubre

Pallassos i monstres (fragment)


pallassos i monstres Pallassos i monstres (La història tragicòmica de 8 dictadors africans) és un assaig d'Albert Sànchez Pinyol sobre 8 dictadors africans: Idi Amin Dada, Bokassa, Banda, Mobutu Sese Keko, Sékou Touré, Haile Selassie, Macias i Obiang. Uns mostres. Uns montres fills de pares ben coneguts: els europeus. Com diu l'autor al final del llibre: "Els europeus hem abraçat la idea democràtica. No calia expandir-la, només aplicar-nos-la. Per desgràcia, Europa ha dirigit la seva pròpia història a sabotejar constantment i conscientment els principis que l'inspiren. Si Europa hagués estat digna del seu propi missatge, els monstres que hem retratat no haurien existit mai. Però aquest és un fet prou revelador. Potser l'autèntic horror no habita en el cor de les tenebres, sinó en les tenebres del nostre cor".


Pallassos i monstres

MOBUTU SESE SEKO i la cova de lladres (Fragment).

La biografia de Joseph -Désiré Mobutu no és gens notable. Educat en una institució catòlica, ben aviat es va allistar a l'exèrcit colonial. A diferència d'altres dictadors, però, no va combatre mai, sinó que va ser destinat a una oficina comptable. Vet aquí el punt clau en la trajectòria vital del jove sergent. La ciència econòmica hauria de dedicar intenses recerques a aquesta oficineta militar. No sabem quines lliçons concretes va aportar a Mobutu, però devien ser pura màgia perquè una dècada després ja era l'home més ric del continent africà.

Fora d'aquesta màgica oficineta, els seus primers anys de vida professional no van tenir la menor originalitat. Gràcies a una barreja d'oportunisme i cinisme, sobretot cinisme, Mobutu va assolir el poder al turbulent Zaire dels anys seixanta. La recepta que va seguir era simplíssima: agafa els diners... i que corrin! En efecte, uns corrien per ser els primers d'abraçar-lo i els altres, per fugir d'ell. Els francesos, els belgues i els nord-americans corrien perquè els concedís explotacions mineres; l'oposició corria per escapar de la seva policia. Davant de les masses es va presentar com el patriota que restaura l'ordre. (Curiós patriotisme, per cert, el d'un militar que per suprimir l'oposició armada no va dubtar a contractar mercenaris estrangers.)

Però Mobutu mai no va oferir la imatge del típic carnisser africà. Amb el seu barret de pell de lleopard, les ulleres fosques i el bastó d'ivori, Mobutu es va passejar per tot el planeta amb una aura que fluctuava entre allò paternal i allò pintoresc. La seva imatge, venerable. Els seus gestos, afables. El seu gust pels vins francesos, excel.lent. Quasi tots els governs estaven disposats a perdonar-li que es proclamés el Messies, el Redemptor, o el Timoner. Ben mirat, no havia de ser gens fàcil, governar l'immens Zaire.

Per ratificar el seu poder va convocar les eleccions presidencials i legislatives de 1970. S'ha de reconèixer que el mètode era lleugerament demagògic: els qui votaven per Mobutu ho feien amb una papereta verda (el color de l'esperança, tal com explicava la propaganda oficial). Els contraris a la candidatura única, amb una de vermella (el color del caos, com també es va afanyar a aclarir el règim). Curiosament va guanyar Mobutu. En les eleccions legislatives, o potser més ben dit «eleccions», els candidats del seu partit van obtenir la gens menyspreable quota del 98,33% dels vots. L'èxit tenia una explicació molt lògica:
- Per als zairesos, un govern amb oposició és com un home amb dos caps; o sigui, una monstruositat.

Amb una xifra tan alta de partidaris, és ben comprensible que Mobutu afiliés al seu partit, per decret, tota la població del país. En qualsevol cas el Timoner sempre va estar disposat a escoltar aquest insignificant 1,67% de refractaris. Mobutu es va adonar que matar els opositors feia lleig. Així que, sempre que podia, preferia comprar-los. En termes generals el seu missatge era: vostè i jo ens podem arribar a entendre, de ben segur que compartim el mateix vici. La seva actitud era una mena de "pactisme de la carronya", si es vol. Entre molts altres, aquest va ser el cas de Nguza, torturat i exiliat primer; i després elevat a la categoria, ni més ni menys, que de primer ministre. Com diria algú, amb opositors així no cal tenir govern. I el cert és que un veterà diplomàtic va comentar de Mobutu: "És l'únic cap d'estat que no he vist mai assegut al seu despatx". La seva jornada diària transcorria al jardí, sota l'ombra d'un arbre. Al seu costat un telèfon, una ràdio sempre engegada i un plec d'informes de la Sûreté (la policia política). Res més. Tot plegat fa pensar en un home sense preocupacions. Sense preocupacions? No. En tenia una i només una: els diners.... (pgs 103-106)

Albert Sànchez Pinyol Pallassos i monstres. Editorial La Campana. 1a edició 2000. 2a edició 2004.